La rogativa de Morella a Vallivana

Fa uns pocs anys que anem de rogativa. La rogativa de Morella a Vallivana. Però nosaltres sols fem un tros dels vint-i-dos quilòmetres que hi ha. Solem anar de Morella a la Torreta i dinem allà, tot i que l'any passat vam arribar fins al pont de la Bota. És una estona agradable perquè quasi no et dóna temps a cansar-te. La rogativa ix a les nou del matí del placet de l'Esglèsia i a les nou i mitja ja està parada a l'Hostal Nou per esmorzar. Enguany s'ha baixat perfectament per la costa de sant Vicent, que està acabada d'arreglar, amb el peiró dedicat al sant restaurat i una inscripció en valencià que recorda la vinguda del sant a Morella.

A les deu i quart, aproximadament, la rogativa emprén la marxa cap a la Torreta, on arriba sobre les dotze del migdia. De manera que, des de les dotze fins les tres i quart que torna a eixir, hi ha temps de sobra per descansar, fer-te una cervesa i preparar el dinar. Com deia, no patim massa: ens portem tauletes i cadiretes que muntem a l'ombra, i au! a provar el pernil, el formatge i la cecina; el vermut que comprem ací; una llanda de pataques i corder al forn i per acabar-ho d'adobar uns flaons amb moscatell. Ah! i el famós té amb aiguardent que preparen a la Torreta.

Clar! després d'això, qui té ganes de caminar?  Es repreten les coses i, qui vol, es posa en marxa, pasant pels mas de Masiana i, pujant amunt per arribar a la Creu, en la cruïlla amb la carretera a Vallibona, on comença la baixada fins al pont de la Bota. És el tros més bonic de la Rogativa, perquè va pel mig del monte, tot i que la baixada és difícil perquè és molt pronunciada.  Cap a les cinc de la vesprada s'arriba al pont de la Bota, d'on es torna a emprendre la marxa sobre les cinc i mitja, ara per carretera, fins a Vallivana, on a partir de les set comença a arribar la gent que no s'ha volgut esperar a la bandera que obri el pas oficial.

Enguany ha estat un any especial, per complir-se el Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Vallivana. I en comptes d'una rogativa, que tradicionalment es fa al maig (excepte l'any de festes) se'n fan tres, la qual cosa ha alçat una pol·lèmica al poble entre els entesos en els temes de l'esglèsia.

Per a nosaltres és un dia de senderisme, de compartir un tros del camí i, per què no? de dinar agradable amb els amics.

Els bous de sant Roc

Quan jo era jove, a Morella, m'agradava anar corrent davant i darrere dels bous, voltar el pilar de la plaça al crit de "va per dins" o "va per fora" dels cadafals. Els xics féiem el cadafals i les xiques el préssec amb vi, aquell préssec amb vi que al tercer dia de bous havia macerat tant que ja estava fortíssim per a veure'l.

Després els bous eren l'excusa per xarrar i passar la vesprada i berenar al descans el coc amb sardina o el coc amb tomata, i a esperar que vinguera la nit per poder anar a ballar amb la xica que preteníem.

La nostra penya, la penya la Maceta, vam fer cadafals més de 30 anys, des dels 12 o 13 anys.  Cabirons, cordes grans i primes, tacos grans i menuts per separar els cabirons, buscar el lloc per guardar els cabirons, el camió per portar-los a la plaça...tot era un procés que s'aconseguia miraculosament any rere any.

Avui m'he alçat per anar a vore l'entrada dels bous, però més que per vore l'entrada, per compartir l'esmorzar amb els amics: ous amb pernil i primentó, vi amb llimonada i carajillo de rom. Ja pareix que siga un poc més de festa.

(Foto baixada de http://comarquesnord.cat/ )

L'estiu

Fa avui justet dos mesos que no escrivia una línia al blog. La veritat és que sempre passen coses que fan que deixem una rutina, una línia de treball o de fer les coses. També vaig pensar quan vaig començar el blog que aquest mitjà no era una cosa com el Facebook o el Tuenti, de més immediatesa en la resposta o el comentari, sinó que podia anar escrivint al meu ritme, sense cap tipus d'imposicions meues o d'altres.

Avui em sento amb prou ganes de tornar-hi i parlar de coses. Ara fa calor a Morella. No la calor de la platja, apegalosa i humida, sinó la calor de l'interior,  que cau silenciosa amb la remor de la xixarra i els núvols amenaçadors de tronada per les vesprades.

És eixe ensopiment que et venç suaument i que fa que et deixes portar tranquil·lament a un altre món.

Ara trona...he d'entrar la roba.