El català perd a la Universitat amb els nous graus: l'anglès és necessari, el valencià no.

Diverses vegades hem assenyalat la necessitat que la política lingüística es planifique de manera unificada a la universitat, és a dir, que les accions que s’emprenguen sobre l’ús de les llengües a la docència (anglès, castellà, valencià, etc.) tinguen una visió de conjunt de la docència, i que es fixen objectius concrets en cadascuna de les llengües que volem tindre a l’abast.

En un escrit titulat Ens passen altes, qui li posa el cascavell al valencià? , publicat ara fa dos anys, denunciàvem la falta de sensibilitat cap al valencià dels responsables universitaris en ocasió de l’aprovació pel Consell de Govern de dos documents de molta importància per al futur dels estudis a la Universitat Jaume I. D'una banda les Directrius generals pròpies per a l'elaboració de plans d'estudis oficials de grau de la Universitat Jaume I conforme al RD 1393/2007, i de l'altra banda la Proposta de document d'estil de l'UJI.

Pel que fa a la llengua estrangera es deia que “cal establir com a estil la necessitat que els alumnes cursen un mínim del 5% de crèdits en llengua estrangera. I, atès l'esforç que suposarà al professorat impartir classe en una llengua estrangera, aquest professorat “hauria de tenir un reconeixement de docència de qualitat, amb trascendència en la dedicació del professorat”.

Doncs bé. Les conseqüències d’allò que denunciàvem com un perill fa dos anys ja es veuen ara, en part, amb l’aprovació dels nous plans d’estudi. Els nous plans d’estudi, els graus, adaptats al marc europeu de l’EEES, amb l’excusa que no hi ha assignatures de lliure configuració, sols de formació bàsica, obligatòries i optatives, han eliminat totes les assignatures que permetien (encara que no obligaven) que els nostres estudiants isqueren més preparats en la seua llengua, a l’hora d’enfrontar-se als nous reptes de la seua vida professional o laboral. Així, s’ha eliminat de totes les titulacions la possibilitat de fer assignatures com ara:

Qüestions de normativa catalana aplicades al discurs científic i tècnic (ECE1), Introducció al català científic i tècnic (ECE2), Ús vehicular de la llengua catalana (ECE3), Anàlisi i producció de textos científics i tècnics (ECE4), Divulgació i ensenyament dels discurs científic i tècnic (ECE5) o Català II: tècniques d’argumentació i exposició, Introducció al català jurídic i econòmic (ECJ4), etc. i les mateixes en els àmbits juridicoeconòmic i humanísticosocial.

Ara amb els nous graus, les comissions redactores d’eixos nous plans han estat capaces de posar com a assignatura de formació bàsica, per tant obligatòria, l’estudi de l'Anglès professional o aplicat a l’aspecte professional de cada titulació, amb una càrrega lectiva de 6 crèdits (25 hores de cada crèdit nou) , però han estat incapaces de fer el mateix pel que fa al valencià. Sembla que el valencià no serà necessari per a la vida professional, però l’anglès sí. Eixa és la realitat a l’UJI. Pensàvem que érem diferents de la Generalitat valenciana o Font de Mora?

S’està perdent també per ara, per l’anteriorment explicat i per manca de directrius de la Conselleria d’Educació, la possibilitat que els alumnes de les diverses titulacions obtinguen el certificat de capacitació lingüística per a l’ensenyament en valencià. Únicament els estudiants de la titulació de Mestre tindran entre obligatòries i optatives assignatures que els poden permetre obtenir aquest certificat, necessari ara per ara per poder ensenyar en valencià; a no ser que es canvien les exigències per part de la Conselleria d’Educació o s’obtinga aquest certificat mitjançant cursos propis de la Universitat o es busquen noves fórmules per possibilitar que els nostres titulats isquen de la Univeritat amb aquest certificat.

Per tant, a hores d’ara ja deuen estar tots els centres, departaments i comissions de titulació esmerçant esforços per vore com poden fer realitat la directriu emanada del Consell de Govern per tal que els alumnes, a més dels 6 crèdits anteriors de llengua anglesa, cursen 12 crèdits de la carrera com a mínim (el 5% de 240 crèdits, segons el Document d’estil de l’UJI) en anglès.

Quins professors poden fer classe en anglès? S’han fixat requisits per poder fer docència en anglès? Quins? Cobraran més per fer la classe en anglès? Tindran menys dedicació? Quan s’ha fet això pel valencià? Quan s’han fixat objectius concrets d’augment de la docència en valencià com ara amb l’anglès?

La introducció de la docència en anglès es farà a costa de la docència en valencià? El professorat que fa classe en valencià deixarà de fer-la per fer classe en anglès?

No pot ser que per una banda vaja l'anglès i les seues comissions, per l'altra el català i la Comissió de Política Lingüística i pel mig el castellà. Ho he dit diverses vegades i ho continue defensant. Com també he defensat la conveniència que hi haguera un Vicerectorat de Política Lingüística, que portara endavant eixes polítiques i negociara, conjuntament amb el Vicerectorat de Professorat, amb àrees de coneixement, departaments i centres.

No sé si estem perdent definitivament el tren. Diverses vegades he escrit que la introducció de la docència en anglès podia ser una aliada de la docència en valencià sempre que es planificara la docència de manera conjunta i es marcaren objectius concrets per a totes les llengües, estarem encara a temps?

Pel que es veu en la pràctica, l’anglès avança i el català retrocedeix... i tot el demés són olives.

Maties Segura i Sabater

Castelló de la Plana, 30 d’abril de 2010

Garzón

Fa dies que volia deixar constància a l'Aljub del meu suport a Garzón en el judici que té plantejat per prevaricació en relació a l'exhumació de les despulles de víctimes dels crims del franquisme. Garzón és un jutge pol·lèmic, un dels jutges "estrella" que es va enfrontar amb Felipe González quan aquest va preferir posar de ministre de Justícia i d'Interior a Belloch (va succeir Antoni Asunción en Interior per la fugida de Roldan i avui és alcalde de Saragossa) i no a ell mateix. Garzón té, per tant, enemics personals tant al PSOE (Margarita Robles, secretària d'estat a Interior amb Belloch i ara a la carrera judicial, per exemple) com a la dreta, no cal dir-ho (avui mateix Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP, qualificava com a atemptat a la democràcia un acte que organitzen CCOO i UGT en defensa de Garzón).

Són molts els jutges i organitzacions que han estat esperant la més mínima errada per empaperar-lo. La seua lluita contra el narcotràfic, contra el terrorisme, contra els crims internacionals (el cas de Pinochet), sempre en primera línia de batalla, l'han situat en el punt de mira de molts que li tenen ganes.

Són també moltes les organitzacions, entre elles Amnistia Internacional, els sindicats UGT i CCOO, les associacions per la Memòria Històrica, etc. que no comprenen com un sindicat ultradretà com Mans Unides, Falange Espanyola i de las JONS i l'odi personal  irreconciliable entre alguns jutges poden fer seure Garzón a la banqueta dels acusats per intentar saber la veritat, fer justícia i  donar reparació per a las víctimes de crims internacionals. Expressions com ara "insòlit", "el món a l'inrevés", etc. omplen els diaris de tot el món.

Els heureus d'aquella Falange Espanyola i de las JONS de la guerra civil espanyola aconseguiran ara parar la feina de recuperació i de reparació de la Memòria Històrica?

Una altra visió sobre Garzón: La paradoja de Garzón. Publicat a Gara l'11/4/2010.

En legítima ignorància. Per Ferran Suay

No he posat fins ara en el blog reflexions alienes, però, pensant-ho bé, crec que, igual que hi introduïsc música o vídeos d'altres, també puc incorporar aquelles reflexions que m'arriben d'una manera directa i que m'agrada compartir. La reflexió d'avui és una de les moltes que fa el professor Ferran Suay sobre els usos lingüístics, mitjançant el comportament assertiu, i de les que a Catalunya treballen en els Tallers d'espai lingüístic personal, dins dels Tallers per la llengua, és una reflexió didàctica i positiva:

"Un home i una dona, després d'un temps de relació, decideixen que aniran a viure junts. Una vegada instal·lats, arriba el moment d'organitzar-se la vida en comú. Ell, nascut i criat en una família molt patriarcal, urbana i de classe acomodada, no en sap un borrall de faenes domèstiques. Mai no ha hagut d'aprendre a escurar, agranar o planxar. Molt menys a cuinar res que no siga un plat precongelat.

Ella, nascuda i criada en una família molt patriarcal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això -i molt més- des de ben joveneta, mentre el pare i els germans es dedicaven a tasques que consideraven més masculines.

-«De les coses de la casa, te n'ocuparàs tu» -li diu ell.

- «I per què això? No les hauríem de compartir?»

- «Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n'hauria d'aprendre. A tu no et costa gens».

-- «Sí» -replica ella- «jo ja en sé perquè m'han obligat a aprendre-ho».

Fa uns dies, una estudiant d'una de les meues assignatures, em demanava si podria fer l'examen en castellà, malgrat que està matriculada en un grup de docència en valencià. Poc abans, m'havia explicat que treballava en l'administració pública valenciana, en atenció al públic, així que vaig aprofitar per preguntar-li si no pensava que els ciutadans valencianoparlants també tenien dret a ser atesos -per ella mateixa- en la seua llengua, tal com ho són els que opten pel castellà.

- «Es que el castellano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cambio yo tendría que aprender el valenciano».

La ignorància, real o fingida, és -paradoxalment- l'argument més potent en favor de l'ús constant del castellà. I només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l'idioma dels valencians, i no viceversa.

 Aquesta situació és conseqüència directa d'una imposició que ha estat més butal o més subtil, segons les èpoques. L'arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s'apliquen no provoquen canvis socials reals.

És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d'ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:

Doncs si no en saps, n'aprens!"

Ferran Suay
Publicat a EL PUNT, dimarts, 30 de març de 2010

Salvem el Ribalta

El passat 31 de març vam participar en la concentració que la Plataforma SOS Ribalta va fer per intentar que el tramvia de Castelló, que vol unir l'UJI amb el Grau no travesse pel mig del Parc Ribalta. En el manifest de la Plataforma estan molt ben explicades les raons de la defensa del Parc. Vam estar comentant els desordres urbanístics dels qui manen actualment a Castelló amb amics afectats del barri dels Mestrets que porten anys gastant-se diners en advocats per defensar les seues cases que  aquells volen enderrocar per fer un nou PAI.  L'assistència va ser pobra, amb algunes cares conegudes de partits d'esquerra o sindicats. Però l'edat mitjana d'assistència estava dels quaranta cap amunt. Quasi no hi havia joves, com si aquest tema no els preocupara. Tal vegada ho donen ja per perdut. O tal vegada pensen com un transeunt que en vore la concentració va dir: "ganes de tocar la gaita!"

Són molts els dels "salvem" : Cabanyal, Ribalta, El Botànic, Porxinos, etc... tots en contra de l'especulació urbanística i en defensa d'un país més habitable. En som molts, en serem suficients?

La Festa per la Llengua. El Col·legi Públic Censal i Vila-real.

Enguany s’acompleixen 25 anys de les primeres Trobades per la Llengua a les comarques de la Marina i la Ribera. Això seria cap al 1985, doncs. En abril d’enguany farà tres anys que vam celebrar els 25 anys de la posada en marxa del col·legi públic Censal a Castelló de la Plana, el qual va rebre el Premi Vicent Ventura, per la defensa de la nostra cultura i identitat i pels seus valors d’ensenyament pedagògic, que van fer del Censal el millor centre públic de Castelló. D’ací a un parell d’anys, el 2012, s’acompliran els 25 anys de les Trobades a la comarca de la Plana, segurament amb l’UJI com a amfitriona, i 30 anys del col·legi Censal.

Vull dir amb això que ha plogut molt des d’aleshores. El Censal ha creat generacions de joves amb mentalitat crítica i generosa en tots aquests anys. Afortunadament no va ser l’únic col·legi amb aqueixes característiques i avui podem parlar d’una realitat escolar molt més favorable que aquelles desenes de joves que van començar a estudiar en valencià.

Enguany les Trobades es celebren a Vila-real. La ciutat té per a mi molts de records a tots els nivells. No sols perquè hi vaig viure durant quasi un curs, als quinze anys, a casa dels meus oncles, al Barranquet, quan aquest encara era de terra, els veïns treien les cadires a la fresca i els amics ens passàvem les hores mortes de la nit contant-nos els amors i els desamors de l’adolescència.

Vila-real és la ciutat dels Aplecs de la Plana, al Termet de la Mare de Déu de Gràcia. Records de lluites, cançons, il·lusions que vam viure als anys 70 i que en part vaig explicar ací al blog.

Si no passa res, enguany aniré el diumenge que ve també a la Festa per la Llengua. I em perdré entre tanta gent que pensen i senten com jo. Segur que ens retrobarem alguna gent i “parlarem d’això, i d’allò i de tantes altres coses...”

Propostes per millorar els usos lingüístics a la Universitat Jaume I. Eleccions 2010.

Al Servei de Llengües i Terminologia hem elaborat unes Propostes per millorar els usos lingüístics a la Universitat Jaume I de cara a les eleccions a Claustre i al Rectorat que se celebraran el proper mes de maig de 2010:

1. Propostes generals

1.1. El català ha de ser la llengua d’ús normal en els estudis. El multilingüisme que hi puga haver a partir d’aquests estudis en el nou marc europeu universitari s’ha de gestionar sense perjudici de la llengua pròpia.

1.2. Els currículums dels estudiants han d’incloure el foment i l’acreditació de les habilitats de comunicació oral i escrita en la llengua pròpia i en llengües estrangeres, de manera que quan acaben la carrera puguen disposar d’un nivell C1 de català i d’un nivell B2 de llengua estrangera.

1.3. El Servei de Llengües i Terminologia ha de donar suport tècnic a les necessitats derivades de l’EEES, i la Universitat l’ha de proveir dels recursos necessaris.

1.4. La Universitat Jaume I ha de tenir en marxa el curs proper un nou Pla de política lingüística, i el Servei de Llengües i Terminologia ha de participar en la seua execució.

1.5.- S’ha de crear un vicerectorat de Política Lingüística que planifique i done solucions de manera unificada a les necessitats multilingües de la docència, la investigació i l’administració.


2. Propostes específiques


2.1. Quant al Servei de Llengües i Terminologia

2.1.1. Cal potenciar el Servei de Llengües i Terminologia com a òrgan de gestió dels usos multilingües de la Universitat Jaume I amb recursos humans (plantilla dedicada al valencià congelada des del 1991) i econòmics.

2.1.2. El Servei de Llengües i Terminologia ha de treballar en recursos per a activitats presencials i no presencials, amb l’aprenentatge del català i de les altres llengües.

2.1.3. Aquest treball del Servei de Llengües i Terminologia en l’àmbit del multilingüisme, per garantir textos i material didàctic, ha de permetre potenciar el català i afavorir alhora l’aprenentatge de llengües.


2.2. Quant al multilingüisme

2.2.1. En el context creixent de multilingüisme, el català ha de ser la llengua preeminent i de referència, la llengua de funcionament de la institució i la llengua d’ensenyament majoritària, per a la qual cosa cal la posada en marxa d’uns criteris o reglament d’usos lingüístics.

2.2.2. Per augmentar la docència en valencià cal progressar en la perfilació lingüística de les noves places i en la carrera docent del PDI. Igualment, caldrà establir objectius concrets i percentatges d’augment de docència en valencià i en les altres llengües.

2.3. Quant a l’acolliment lingüístic

2.3.1. La informació que han de rebre els estudiants d’acollida sobre la presència de la llengua catalana a la universitat s’ha de presentar en positiu i com un valor afegit a la seva formació.

2.3.2. S’han de refermar els programes d’aprenentatge de la llengua, especialment a les universitats d’origen.

2.3.3. S’han de programar i millorar les activitats d’acolliment lingüístic per als estudiants nouvinguts.

2.4. Quant al català a la UE

2.4.1. Des de l’UJI s’ha de defensar la presència de la llengua catalana dins la UE.

2.4.2. El català ha de constar en la documentació acadèmica que es genere arran de la implantació de l’EEES, per exemple en el suplement al títol, juntament amb l’anglès.

Castelló de la Plana, 24 de març de 2010

Els fills

La vida ens porta per situacions diverses en el seu recorregut. De vegades, en una revolteta, apareix una sorpresa bona que ens fa feliços i ens fa concebre esperances de futur. En una altra revolta del camí apareix la malaltia, que ens colpeja sense saber què fer o com reaccionar, i comences a formar part de la gran quantitat de persones de la humanitat que pateixen per una cosa o altra.

Així ens passa amb els fills, estem contents si ells ho estan i estem tristos si ells també ho estan. I tot i que la nostra vida hauria de ser viscuda per ella mateixa no ens en podem desfer de viure allò que els fills ens deixen compartir de les seues vides.

I te n'adones de l'important que són per a tu i per a la teua felicitat. Quan estem bé ningú no necessita ningú però quan algú de nosaltres està malament, tots fem pinya al seu costat. També hauríem de compartir més els moments bons per a quan arriben els difícils estar preparats per al que calga.

No hauria de ser aquest un pensament pesimista sinó per intentar millorar ara que som a a temps.

Els sous dels funcionaris

He enviat un comentari a un article del diari "El País" sobre els sous dels funcionaris. Òbviament està en castellà:

"Es absolutamente indignante que se quiera transferir la idea que los empleados públicos son (somos) personas aprovechadas. Que se lo pregunten a los bomberos, policías, maestros, médicos, o a qualquier empleado público normal (tambíén hay deshonrados, como en la construcción, el metal o el textil). ¿Hemos de volver a lo de antes: "passa más hambre que un maestro de escuela" o a la miseria de los cuarteles de la Guardia Civil, por ejemplo?

Pero eso no es lo peor. Habla el Gobierno que no va a reponer más que a 1 de cada 10 de los que se jubilen o se vayan (tasa de reposición, lo llaman). Y qué vamos a hacer si se jubilan maestros, mèdicos, o funcionarios de justicia? La Justícia està bajo mínimos, faltan médicos y faltan maestros para sustituir a los que se ponen enfermos. No los vamos a reemplazar?

No habla el Gobierno de crear empleo? No va haber entonces oposiciones para cubrir las miles de vacantes que se van a producir?

Los sueldos de los empleados públicos siempre subieron por debajo del IPC y no tenemos cláusula de revisión salarial como pactan la mayoria de convenios colectivos de los trabajadores de este país.

Estamos de acuerdo en apretarnos el cinturón (por ejemplo: este año nos han subido el 0,3% y en los convenios col·lectivos del resto de trabajadores se ha pactado el 1%).

Por favor, basta ya de demagogia y de intoxicar a la opinión pública como hizo este periódico días atrás. Preparaban la "confusión de estos días?

Cordialmente,"

No a la jubilació als 67 anys

Ja feia dies que volia deixar escrita la meua oposició a l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 anys. Aquests dies els arguments s’han repetit moltíssim. Que el Govern vulga carregar i desviar l’atenció de la crisi econòmica focalitzant-la en la reforma de les pensions de jubilació és un error de gros calibre. Alguns, com el Col•lectiu “Crisi” ja fa temps que diuen que la crisi la paguen els rics. I els bancs, que han guanyat tots milions d’euros amb els diners que els hem deixat entre tots. Moltes mesures es poden prendre abans d’arribar a això.

Que el Govern anuncie primer que vol fer mesures socials i que no es retallarà la despesa social i ara pretenga que tots cobrem menys quan ens jubilem i, a més més, ho cobrem dos anys més tard, no és un plantejament correcte sota el meu punt de vista. Com tampoc és correcte que un Govern d’esquerres (pretesament d’esquerres) porte a la pràctica aquestes mesures que suposen retalls de drets adquirits pels treballadors.

Barrejar la reforma laboral (sempre serà també per retallar conquestes i drets dels treballadors) amb la reforma del sistema de pensions (que es troba perfectament sanejat) és un mal plantejament. Mal ho tindrà ZP en les properes eleccions si no rectifica aquesta política. Per acabar-ho d’adobar Rajoy diu que ara no és partidari del retard en l’edat de jubilació, a qualsevol carro electoral puja per guanyar vots. Ja poden alabar a ZP les institucions monetàries internacionals, els economistes neoliberals, la patronal i la OCDE. Per què serà? Si a mi em passara això, m’ho faria mirar.

Per això ahir vaig eixir al carrer amb alguns milers de persones més a Castelló, tenia ganes de manifestar que no hi estava d’acord amb aquesta proposta del Govern.

Carnestoltes a Morella.

De xicotet no recorde haver-me disfressat mai. Al col·legi no féiem celebracions on ens haguérem de disfressar. Vaja, no sé si es pot comptar com a disfressa portar el cirialot a la processó del Corpus; ho féiem perquè ens donaven vint duros de l'època. Que no eren pocs diners i hi havies de parar compte perquè uns estaven fofos però els altres estaven massissos i pesaven molt. Deia que no m'havia disfressat. També una altra vegada en un Anunci del Sexenni, quan tindríem 14 o 15 anys ens vam disfressar de hippies per eixir en una carrosa a tirar confetti. Després, de major, ja ho hem fet algunes vegades més, amb els amics, als anuncis de les Festes i també en alguns Carnestoltes, de vaquers, de moros. La darrera vegada de Carnestoltes anava de moro amb uns cartells enganxats al pit i a l'esquena demanant la pau i el No a la guerra, protestant contra la guerra d'Irak. Ara ja no preguntem de què ens disfressarem, es dóna per entès que de no res :-(  Estic esperant el proper Anunci, encara m'agradaria eixir i tirar confetti.

El Carnestoltes de Morella és molt participatiu. Hi van quasi totes les quadrilles de gent jove del poble. I hi ha disfresses molt originals. És una bona ocasió per tornar al poble, vore la desfilada, sopar amb els amics i passar un cap de setmana diferent.

Ser avis

No és una sensació fàcil de descriure. Avui fa just una setmana que el meu fill major i la seua dona van tindre un xiquet preciós. Que es fa voler només de mirar-lo, per la seua indefensió i per la seua tendresa. Nosaltres estem a Castelló i ells a Catalunya. Massa lluny per poder anar-hi sovint. Sort que estan les TIC que diuen ara, que ens apropa i ens fa rebre les notícies, fotos i vídeos al moment.  Una nova vida comença en un món que ell trobarà diferent a nosaltres. Aleshores les "dichoses" TIC seran cosa del passat i hauran inventat una altra paraula per anomenar els avanços en les tecnologies de la informació i la comunicació. S'haurà fet possible un altre món?

Massa preguntes per a ell, que sols espera la cura i l'amor que els seus pares li donen cada dia, cada hora que passa.

Alguna cosa deu haver canviat quan el meu fill em va dir l'altre dia: "Ara jo sóc el papa... i tu ets el iaio".

L'oferta genera demanda

El diari El País va publicar ahir un article d'Ignacio Zafra titulat "La oferta genera demanda"PDF, comparant la oferta i la demanda de la docència de classes en valencià a les universitats valencianes. Per a la qual cosa va establir una comparació entre dades elaborades pels serveis lingüístics universitaris dels anys 2001, 2004 i 2008. Crec que el tractament de la informació ha estat correcte. Igualment penso que és bo que els universitaris i la gent en general conega quina és la situació de les universitats valencianes, gens bona pel que fa a la docència en valencià.

Avatar

L'altre dia per celebrar un aniversari vam anar a sopar i després a vore Avatar. A mi em va agradar. Vore cine en 3D és espectacular i una novetat que se n'ix d'allò que és habitual. Les quasi tres hores que dura la pel·li passen en un bufit. M'agrada la història que passa en el futur a Pandora (imaginem-nos que estem en el passat a territori indi) i que igual com abans ara vol ser conquerit per l'exèrcit americà per extraure'n un mineral valuossíssim, per a la qual cosa cal expulsar els indìgenes del seu territori. Ens sóna la història? A mi em va recordar a Bailando con lobos de Kevin Kostner. També a les animalades que determinades multinacionals fan per obtenir diamants. Molt bóna la crítica que es fa a la justificació de la invasió als indígenes com una forma de guerra preventiva del terrorisme. I a més, amb història d'amor incorporada. Té tots els elements per distraure a tothom. De vegades ja val la pena pagar sols per això, sense més complicacions.

Ah! El protagonista, Sam Worthington té cames en la vida real . I l’actriu Zoe Saldana que l’acompanya també té sorpresa.

El Fòrum Social Català

Aquest cap de setmana se celebra a la Universitat de Barcelona el Fòrum Social Català. És increïble la gran quantitat de gent, entitats i col·lectius que s'hi han adherit i que hi participaran. Em dóna enveja la gran tradició de teixir xarxes socials que té Catalunya i que sense dubte funcionen a l'hora de mobilitzar el personal. Tota aquesta gent que van lluitar i que van predir el trencament de la bombolla immobilària es mereixerein un reconeixement per part de tots.

No són ni volen formar part del sistema, d'un sistema de partits que no dóna resposta a les exigències, més bé necessitats, del joves, aturats, desclassats, etc. que mai tindran un habitatge i amb prou feines un treball mal pagat.

Ell tenen les seues propostes, les seues preguntes i moltes vegades les solucions. No caldria sols el reconeixement, sinó també escoltar-los i fer-los cas.

Probablement després de passar el cap de setmana debatent i xarrant uns amb els altres se n'aniran a sa casa més contents i reforçats amb els seus pensaments. Però quan es quedaran a soles, seran capaços d'aixecar-se i seguir lluitant per trobar feina, per millorar en la seua vida personal, per poder viure dignament?

 Ells diuen que "un altre món ja és possible". Des d'ací una mica d'esperança per a tots ells i la meua solidaritat.

Danses típiques de Morella

Aquestes són dos de les danses típiques del meu poble que més m'agraden. Sempre que les escolte em porten records de mons imaginaris, de la infantesa, de les festes sexennals...

Dansa dels pelegrins. Morella

Dansa dels torneros. Morella

Necessitats sexuals i necessitats amoroses

Avui hi ha dues notícies a la premsa que tenen a vore amb maneres diverses d'entendre l'amor o el sexe.

L'una fa referència als amors de la Sra. Iris Robinson (The graduate en versió heavy), regidora, diputada i esposa del ministre principal de l'Ulster, Mr. Peter Robinson (tots dos a la foto). La Sra. Robinson, de 60 anys, es va enconyar amb un jove de 21 anys (qui els pillara!) i li va posar un cafè, mitjançant uns diners que li van deixar uns constructors.  Ben fet, diríem nosaltres, dels pecats del piu tot lo món se'n riu. I a més, ja està bé que siga a l'inrevés: una dona major amb un jovenet. Però...

Com a regidora se suposa que deguera  influir per donar-li la llicència d'obertura del local i es va quedar amb el 10% per a les seues despeses personals dels 55.000 € que van aportar els empresaris. Fins ací tampoc no ens sobtaria massa, podria semblar qualsevol cas de corrupció dels qui tenim a la vora.

El que és el colmo de l'hipocresia és que aquesta senyora, protestant evangelista, i d'una moral puritana de les més severes, blasmara opinions molt dures en contra dels homosexuals i en contra de la moral de la Sra. Clinton, a la qual acusava de perdonar Bill Clinton per les aspiracions personals seues. Que, tot siga dit, a la millor no li faltava raó, encara que això li ho hauríem de preguntar a Hillary.

Però eixe no és el cas. El cas és que la societat irlandesa, en aquest cas és la part protestant (que la part catòlica també deixem-la estar amb els casos de pederàstia infantil protagonitzats pels capellans) no ho ha pogut suportar. El primer ministre ha deixat, de moment?, unes setmanes el càrrec i la Sra. Robinson està en una clínica psiquiàtrica. Us la imagineu allà dins? Els homosexuals estan contentíssims i fins i tot volen que Kirk, així li diuen al Dustin Hoffman actual, pose despullat en una revista seua.

Quanta hipocresia té la religió i el fals puritanisme que prediquen els qui tallen el bacallà d'aquestes societats, tant la irlandesa com l'americana! Menys mal que el món occidental, i a casa nostra, al nostre País, sobretot la joventut, és cada vegada menys creient.

L'altra tema feia referència a les crítiques que la Confederació de Pares d'Alumnes (COFAPA) ha fet per la projecció de la minisèrie "El pacto", Tele 5, que va sobre unes xiques de setze anys que decideixen quedar-se embarrassades alhora. El tema va causar gran polèmica als EEUU, on els fets van passar realment l'any 2008, i d'on s'ha importat la idea per fer aquesta producció espanyola dirigida per F. Colomo. Dic feia referència, perquè se m'ha acabat el temps per continuar escrivint i ho he de deixar ací.

La nevada del segle a Morella

Hi ha un vídeo impressionant penjat al web http://comarquesnord.cat/ , a mà dreta, a la part de dalt amb tota la magnitud de la nevada del dia 7 de gener.

Amb una primera galeria de fotos i una segona galeria fantàstiques.

Primera nevada de 2010. Morella i el Bartolo

Les nevades, més enllà dels problemes que generen, sempre em donen alegria. Com ara, a Morella, amb una gran nevada, davant del portal de sant Miquel on quasi es tapen els cotxes. Al fons es veu el castell i les torres del portal de l'albereda.

I a Castelló, on el Bartolo ha aparegut nevat com feia molts anys que no es veia. Segur que és un bon senyal.  He anat a fer les fotos del Bartolo per darrere de l'hospital Jaume I, i en entrar en algun hort he vist tendes de campanya d'indigents que passaven allà els dies i les nits. Al menjador del pare Ricardo ja començaven a fer cua per dinar. Eixa és l'altra cara de l'alegria.

El 2010 pot ser un bon any

L'any 2010 comença amb dificultats: fred, boira, neu...Segurament tot això feia falta perquè siga un bon any, un any bo. Seguim amb els mateixos problemes però més carregats de bombo: que si el Cabanyal a València, que si el Passeig Ribalta a Castelló, que si el Parador a Morella. Que si eleccions a l'UJI, que si nova Llei de funció pública valenciana amb mancances, que si més aturats que mai, que si la portaveu del Govern valencià no sap parlar valencià...que què fem a Afganistan? que si som o no som una nació...que si es podrà conformar un espai de progrés més enllà del PSOE, que si saber llengües és molt important...
Però, i la relació entre les persones? Seguirem igual o serem capaços d'entendre'ns millor? Eixe seria el meu desig d'enguany. Que tinguérem capacitat de comprensió d'uns amb els altres per col·laborar a fer un món millor que el que se'ns presenta. El 2010 pot ser un bon any!

Multilingüisme i felicitació de Nadal de l'UJI

Avui he escrit, per motius de llengua, una opinió sobre una felicitació de Nadal que han enviat a la comunitat universitària de l'UJI, i que, si voleu, podeu llegir ací baix:

Hola Fernando,


És molt bonica la postal de Nadal, però per una qüestió no sols estètica, sinó de posició política universitària, hauríeu d'haver posat primer "Bon Nadal" i després "Feliz Navidad". Sembla una bobada però no ho és.

Igualment, aprofite per dir-vos que hi ha una errada en les felicitacions. No es diu "Nadals Màgics", com en castellà, sinó "Nadal Màgic", en singular. Igual com no es diu "Bons Nadals", sinó "Bon Nadal", com heu posat molt bé.

Lamente molt el gir que ha pegat la política lingüística universitària en la comunicació de la Universitat, amb l'enviament de missatges bilingües i ara amb el "sorpasso" del castellà sobre el valencià. El trilingüisme queda perfectament definit, passarà prompte el valencià a ocupar el tercer lloc de la llista?

No obstant això, et desitge igualment un bon Nadal :-)

Una abraçada,

Maties Segura,


Missatge citat per Fernando Vilar fvilar@sg.uji.es:

Benvolguda companya,
Benvolgut company,


Com tots els anys, el Rectorat, a través del Servei de Comunicació i Publicacions, posa a l'abast de la comunitat universitària dos models de felicitacions electròniques de Nadal, com una mostra més del doble compromís de la institució amb el medi ambient i amb les noves tecnologies.

Des de qualsevol pàgina del portal de l'UJI podeu accedir a aquestes felicitacions, o directament mitjançant la pàgina
 http://www.uji.es/serveis/scp/nadal/2010/
http://www.uji.es/serveis/scp/nadal/2010/

Esperem que aquestes felicitacions us agraden i us desitgem bones festes i bon any 2010.

 Ben cordialment,

Francisco Toledo Lobo

Rector

 ___________


Estimada compañera,

Estimado compañero,

Como todos los años, el Rectorado, a través del Servicio de Comunicación y Publicaciones, pone al alcance de la comunidad universitaria dos modelos de felicitaciones electrónicas de Navidad, como una muestra más del doble compromiso de la institución con el medio ambiente y con las nuevas tecnologías.

Desde cualquier página del portal de la UJI podéis acceder a estas felicitaciones, o directamente mediante la página

http://www.uji.es/serveis/scp/nadal/2010/
 http://www.uji.es/serveis/scp/nadal/2010/

 Esperamos que estas felicitaciones os gusten y os deseamos buenas fiestas y  feliz 2010.

Bien cordialmente,

Francisco Toledo Lobo

Rector

DNI electrònic i llengua

El meu company Joan, va anar el dimecres passat a renovar-se el DNI a l'oficina de la plaça Teodoro Izquierdo, de Castelló, per un correu electrònic que ens havia enviat la secretària general on deia que els de l'UJI podíem demanar cita prèvia a banda de la resta de la gent, o siga com un favor. Joan, a l'entrada de les oficines, va demanar al policia nacional de recepció per on havia d'anar i el policia nacional li va contestar que li parlara en castellà. Davant de la insistència de Joan, aquell li va dir que si volia parlar en valencià que anara a la Comissaria de la Ronda i que demanara un intèrpret.

Ell ho ha contat a la llista de correu "demana" i molta gent ens hem solidaritzar amb ell i hem demanat una resposta institucional a aquesta agressió. Joan ha escrit una queixa formal al subdelegat del Govern i cartes als diaris. Vorem en què queda tot això. Des del Serrvei de Llengües i Terminologia també hem escrit a la vicerectora de Cultura per denunciar el fet. És lamentable que es repetisquen aquestes actituds per part de la Policia Nacional. Com li deia a Joan: "per què Senyor? en ple segle XXI!"

Jo també hi vaig anar eixe dia, però la funcionària que em va atendre va ser molt amable. Això no lleva que haguera de tornar a fer-me el DNI un altre dia, perquè havien escrit el nom de la província en castellà ("Castellón") en l'apartat de la província que correspon al poble de naixement  i "Castelló" sense accent en l'adreça, encara que foren majúscules ("CASTELLO"). Ahir per la vesprada m'ho van rectificar. Van haver de telefonar a Madrid per canviar els codis perquè Castelló portara accent. Ara "Castelló" m'apareix amb accent però amb una "ó" minúscula accentuada al costat de "CASTELL" : "CASTELLó". Què hi farem, sempre serem un castell xicotet :-(

Felicitació de Nadal

Nadal sempre em porta sentiments creuats. D'una banda, positius: de reunió familiar, de vore els amics que fa temps que no véiem, de descans per fer moltes coses que després no podem fer... I per l'altra banda, negatius: les ofertes comercials, haver de "ser feliç" per damunt de tot, les guerres que continuen, alguns polítics que continuen... Penso que si faig balanç i miro tot el que està passant al meu voltant puc considerar-me afortunat. Tant de bo tothom poguera dir el mateix!

Primera nevada de l'hivern del 2009 a Morella

No sé com deu estar ara per Morella amb el fred, el vent i la pluja que fa ací a Castelló. Sols he pogut vore-ho per la webcam de Morella (es necessita tenir instal·lat el programa Java per accedir-hi) i a més, com és de nit, està enlluernada ara per un farol que no ens deixa vore el carrer. Però de neu, n'hi ha molta, encara que es pot accedir en cotxe i els carrers estan lliures de neu.

M'he recomfortat amb unes imatges magnífiques que ha penjat l'Ajuntament de Morella a Faceboock. Per a mostra ací n'hi ha unes poques:

M'agrada molt el que fas

Com que va ser el pont de la "Puríssima" vam aprofitar per anar a Barcelona a vore els nostres fills. Vam aprofitar per anar al teatre a vore "M'agrada molt el que fas", de Carle Greep, una comèdia dirigida per Edu Pericas (no sé si porta accent), i interpretada per Cesc Casanovas ("llògicameeent..."), Mònica Pérez, Roser Batalla i Xavi Casan. La veritat és que ens va agradar molt, amb una Mònica Pérez perfecta en el seu paper d'obedient "pija" de ciutat i un Cesc Casanovas de marit "triomfador". Una indiscreció amb un mòbil obert sense adonar-se'n fa que els seus amics, la Roser Batalla i el Xavi Casan escolten el que l'altra parella pensa realment d'ells quan es dirigeixen a passar el cap de setmana a la seua casa. La vengança serà terrible...i divertida.

Perfecta per desemboirar-se i desestressar-se en aquests temps que corren. Us la recomano. Si després, com nosaltres, acabeu la vetlada amb un bon soparet i una copeta en una terrassa del Raval a l'aire lliure haureu completat una nit magnífica.

Estatut de Catalunya. Manipulació informativa a El País.

En el diari El País d’avui podem llegir el següent titular “El 79% afirma que Cataluña no es una nación”. Impressionat per una xifra tan contundent no em queda més remei que llegir la notícia.

El primer que fa el diari, a la primera línia de l’article, és relacionar la xifra, extreta d’una enquesta de Metroscòpia per al baròmetre del clima social de desembre, amb l’actual procés d’elaboració de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya, com si li estiguera dient al Tribunal que no es preocupe, que la immensa majoria d’espanyols entendrien una sentència contrària a les aspiracions catalanes.

Perquè el diari no concreta al titular si eixe 79% és d’espanyols, de catalans, o tot plegat. De tots és coneguda la ideologia antinacionalista del diari El País o si preferiu, per denominar-la en positiu, espanyolista, en el sentit “vertebrador de l’Espanya plural”. És en aquests casos difícils on li surt la vena irrefrenable.

Hem de seguir llegint l’article per arribar al que és el cor de la notícia, relacionada de ple amb l’Estatut de Catalunya: la majoria de catalans, el 54% pensa que Catalunya és una nació, i el 53% de catalans diu que una autonomia pot ser una nació, davant d’un 86% de la resta de l’estat que diu que no. Igualment el mateix percentatge de catalans, el 53%, pensa que l’Estatut és constitucional, davant d’un 29% que diu que no ho és.

És també molt interessant la resposta donada per catalans i espanyols a la necessitat de conèixer el català per part d’organismes públics i empreses radicades a Catalunya. El 82% de catalans opina que els sembla bé que s’utilitzen les dues llengües, però també una majoria d’espanyols ho pensa: el 58%. Per tant, l’obligació de conèixer el català, segons aquesta resposta, sembla ser acceptada per tothom. I aquest també és un aspecte important que es discuteix al si del TC.

En conclusió: quan em referisc a manipulació informativa de El País, relacionada amb l’elaboració de la sentència sobre l’Estatut del TC, com ho fa el diari, el titular no hauria de ser “El 79% (?) afirma que Cataluña no es una nación” sinó: “La majoria de catalans afirma que Catalunya és una nació” i com a entradeta: “Una ampla majoria de catalans, el 82%, i més de la meitat de la resta de l’estat, el 58%, a favor del coneixement del català en organismes públics i empreses ubicades a Catalunya”.

Ells sabran per què ho fan, però amb això no contribueixen a les bones pràctiques de periodisme, del qual donen lliçons en màsters i altres cursos en convenis amb universitats. En aquest cas s’ha situat clarament en una posició contrària a les aspiracions catalanes reflectides a l’Estatut, per molt que haja intentat en aquest article eixir-se’n amb una mal dissimulada i mal calculada ambigüitat.


Castelló de la Plana, 9 de desembre de 2009

Àgora, una pel·lícula interessant

Aquest cap de setmana he  anat a vore Àgora, la pel·li d'Amenàbar. M'ha agradat l'enfocament. M'ha interessat i ara vull saber més coses d'Hipatia, del context històric en el qual es desenvolupa i de la situació de la dona en aquell món. Amenàbar presenta una situació de llibertat o, almenys, de permisivitat en les creences i en les relacions socials que es trenquen amb l'arribada de la nova religió cristiana, que tot ho ofega i per al triomf de la qual no es repara amb res, fins a la conquesta del poder material i espiritual, mitjançant l'eliminació de qualsevol forma d'oposició.

Penya la Maceta

Penya La Maceta. Dinar de bous 2003 i 2008. Al dum, dum..

52 Sexenni. Any 2006

La rondalla, els gegants,  la taronja, els volantins...al carrer de la Font.

 La mare de Déu de Vallivana davant de la taronja. Carrer de la Font.

Quadre de paper arrissat de la plaça Colom. Fet al carrer del Pilar

Quadre de paper arrissat de l'eixida del cotxe correu. Fet al carrer del Pilar.

                 

Molí en Pi. Paper arrissat. Carrer del Pes.

Els Manel

Per a mi ha estat tot un descobriment el grup Els Manel (MySpace). Feia anys que no m'emocionava amb cançons tan ben fetes i unes lletres tan senzilles com ben construïdes. Com a mostra aquesta Els guapos són els raros (goear) i al YouTube:



Però increïbles també
Ai, Dolors
La gent normal
Corrandes de la parella estable
En la que el Bernat se't troba
Al mar
11m


Si els escolteu ja em direu què us semblen.

Joves en crisi. Documental de Maties Segura Rubio

 Sinopsi del documental Joves en crisi:

En temps de forta crisi econòmica i paralització del mercat laboral, la història d'en Maties i els seus amics, tots a l'atur i en condicions econòmiques precàries, serveix per donar diferents perspectives subjectives d'aquest moment històric, tractat normalment pels mitjans de comunicació de forma general, abstracta i impersonal. Aquest documental pretén demostrar que, malgrat ser joves a l'atur, en precarietat i desnonats pels de dalt, i malgrat que les grans xifres econòmiques causen pessimisme social, vivim un moment excepcional per replantejar de dalt a baix les nostres històries personals, una molt bona oportunitat per fer i ser el que vulguem.

Diu Maties:

I, és clar, la nostra història la compartim amb els altres (i si és amb creative commons millor que millor!) i junts segur que podrem recolzar-nos i tirar avant en les nostres aventures i utopies particulars... Molta gent està d'acord en què urgeixen canvis profunds i alternatives de diferents tipus, nivells i àmbits, i és precís seguir avançant cadascú en el seu entorn ("xarxes d'afinitat infinita dinamitant els ciments del món", com diuen a "Camals Mullats La Gossa Sorda i Pirat's Sound Sistema) per seguir fent realitat el món i la vida que somiem. Retrobem-nos als carreres, a les places, de festa, i que la música no pari de sonar!! I és que... tot està per fer i tot és possible!! Junts podem!!

Si voleu escoltar el tema musical original "Joves en crisi (Versió Dub)", fet amb Kike i Migue, dos cracks amics músics, podeu enllaçar amb el myspace de Sons de canvi.

En el nom del pare i del fill. De Maties Segura Rubio

En el nom del pare i del fill

http://www.tv3.cat/videos/317849/En-el-nom-del-pare-i-el-fill

Aquest docu el va coproduir el meu fill, Maties Segura Rubio, l'any 2008 per a Televisió de Catalunya, dins del programa de documentals Taller.doc. Potser siga adient recordar d'on venim i aquest primer docu podria considerar-se un primer episodi que després contiua en el seu segon documental "Joves en crisi".


Sinopsi del documental En el nom del pare i del fill:

Maties "fill", jove a l'atur establert a Barcelona i en lluita entre somnis, precarietats i pors, les quals es delaten amb una lleu tartamudesa, s'aventura a descobrir el passat ocult de Maties "pare", un antic membre la Nova Cançó Valenciana que fa molts anys que va deixar de cantar en públic..

Reconeixement mèdic en castellà

Avui he anat al Centre Mèdic de l'UJI a fer-me el reconeixement mèdic anual. Una infermera m'ha donat uns impresos per emplenar-los abans de passar a la consulta. Eren dos impresos on havies de posar les teues dades personals i si volies cedir les teues dades per a una base de dades de la Mútua.

Li he demanat a la infermera que si els tenia en valencià i m'ha contestat que sols faltaria això. Que aleshores haurien de fer impresos en gallec, en basc, etc, atès que la Mútua és estatal i les dades s'introdueixen en un programa en castellà.

M'han indicat que ho diguera al responsable de la Universitat encarregat del Centre Mèdic, cosa que he fet per telèfon, el qual ha escoltat la meua queixa.

He manifestat a la infermera que tenia un dret a poder comunicar-me de paraula i per escrit en la meua llengua a la Universitat, igualment amb aquelles empreses suncontratades per la Universitat. I tenia dret a poder exercir aquest dret.

Així hem fet la revisió. Una tensa revisió. Segurament m'haurà pujat la tensió després de la discussió. Per què m'he d'enfadar amb algú a la "meua" Universitat? Repercutirà això en la meua salut? Si es dóna el cas, per favor que no m'atenga la infermera  de les revisions mèdiques.

Informe per a la gestió del multilingüisme a l'UJI.pdf 20/6/2008

Valencià i multilingüisme davant el repte de l'Espai Europeu d'Educació Superior II Trobada Universitària Tirant lo Blanch. 23 d'abril del 2008

(Ens) passen altes? Qui li posa el cascavell al valencià? Llista de correu "demana" 8/04/2008

Normes del 32 i llengua comuna Mediterráneo16/12/2007

Valencià, multilingüisme i Espai Europeu d'Educació Superior. El País 26/9/2006

El valencià a la Universitat. Evolució del curs 2001/2002 al 2004/2005 Publicacions en línia Universitat Jaume I. 2005. PDF

Les dades de l'ensenyament en valencià a primària i secundària. Levante 12/9/2005

Propostes per augmentar la docència en valencià a l'UJI.pdf 12/9/2005

Qualitat lingüística de la justícia (sentència favorable al requisit lingüístic). Levante 20/11/2003

Joves, nova cançó i política al País Valencià. Revista colla Rebombori 2005

Joves, nova cançó i política al País Valencià

La veritat és que reflexionar sobre ú mateix o sobre uns anys de la meua joventut en allò que es refereix a la cançó, la nova cançó, és un exercici que no m'hi havia plantejat. En acceptar el repte que em va proposar Miquel Gómez per al “llibret” de la colla Rebombori també m'assalta el dubte de a qui pot interessar aquestes reflexions, atès que la gent jove no n'ha sentit parlar i dels més majors segurament ben pocs. Com a mínim, espere que els membres de la Colla s'ho passen tant bé com jo en recordar vells i bells temps i els més joves podran comprendre com vam viure alguns que aleshores teníem sobre els vint anys aquella època de canvis.

I tot perquè vaig formar part d'alguna manera d'aquella volada, d'aquella embranzida de joves de Castelló o de les seues comarques que “passàvem per allí”, i que, quasi sense adonar-nos-en, cantàvem als festivals de música d'Escolapis o de la Consolació, féiem teatre, anàvem al cine fòrum de l'institut de Vila-real, escrivíem sobre folk, anàvem al bar Dario o al Colón, als aplecs de la Plana, etc., etc.: Jo era dels qui cantava.


Cançó i política reunien els joves del país Valencià. Aquest titular tret d'una crònica d'Emili Piera, publicada al diari Avui, sobre l'XI Aplec de la Joventut del País Valencià, celebrat a la muntanyeta dels Sants de Sueca (Ribera Baixa) els dies 31 de juliol i 1 d'agost de 1976, podria definir ben bé el que van ser aquells anys per a un sector nombrós de joves. I podria servir per a molts d'aquells aplecs: els aplecs de la Plana, la Trobada dels Pobles, les 6 Hores de Cançó d'Oliva, etc.

La feina que els organitzadors havien de dur a terme, coordinar esforços per tal que tot isquera bé, sempre xocava amb un mur de vegades insalvable: l'autorització del govern civil. S'havien de superar defectes de forma en la presentació de la sol·licitud, s'havia de presentar les lletres de totes les cançons per tal que la censura eliminara les que no es podien “passar”, esperar fins a l'últim moment del dia anterior perquè el governador civil signara el permís i quasi sense temps fer una publicitat a base de voluntaris i militants que eixien amb cotxes pels pobles dels voltants enganxant la publicitat per carrers i carreteres. Finalment, a penes si hi havia temps que alguna emissora de ràdio en diguera alguna cosa de l'acte.

Malgrat tots aqueixos impediments, així arribaven a reunir-se milers de persones en els aplecs de la Plana (Vila-real), Sueca, Gandia, Oliva i altres llocs arreu del País. I, a banda d'escoltar la música, què demanaven? Fa quasi trenta anys els crits del públic eren aquests: “País Valencià, País Valencià!”, “País Valencià, Països Catalans!”, “País Valencià, lliure i socialista!”, “Llibertat, llibertat!”, “Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!”. Us sonen?

Els escenaris solien rebre les salutacions dels partits polítics, dels sindicats, de les joventuts dels partits, com ara: de les Joventuts Socialistes (PSOE), de les Joventuts Comunistes (PCE), del Moviment Comunista (MC), de Germania Socialista, de la Jove Guàrdia Roja, de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), de l'Organització d'Esquerra Comunista (OIC), de l'Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), de les Joventuts Socialistes d'Alliberament Nacional (JSAN) del PSAN, i de tants i tants altres grups avui desapareguts, als quals des d'ací ret avui un xicotet homenatge. Les senyeres eren quasi totes quatribarrades, alguna roja i també alguna amb un estel.

De vegades intervenien els actors més coneguts o els poetes, que solien parlar del protagonisme de la joventut en aquell moment de canvi polític. En aquell Aplec de Sueca actuaren Rafel Xambó, Josep Blai, Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Lluís Miquel, Al Tall, Joan Monleón i jo mateix, en una nit i un dia inoblidables d'alegria i de combativitat cívica de l'estiu del 76. El nostre, el de les nostres comarques, era l'Aplec de la Plana, fa dos anys es va celebrar una exposició commemorativa a Vila-real. Des d'ací el meu el reconeixement a aquells organitzadors i els meus desitjos d'esperança per als nous que ara han agafat aquell testimoni amb noves edicions de l'Aplec. Tant de bo tinguen tant d'èxit com aquells i com els ja consolidats aplecs dels Ports.

Perquè us feu un poc idea de l'època que parlem, el diari Avui portava, al costat d'aquella crònica que us parlava, un article Joan Vicent Hernández explicant una assemblea de CCOO d'Alacant, en la qual, entre altres explicacions sobre la vocació unitària del sindicat, s'acordava l'”eixida a la llum pública” de representants de les diferents branques de Comissions Obreres, decisió acordada a l'Assemblea Intercomarcal d'Alcoi, per tal que els treballadors i treballadores pogueren conèixer els noms dels membres de CCOO que ja coneixien com a lluitadors en la seua defensa. Era l'eixida de la “clandestinitat”, que s'anava produint, a poc a poc, després de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975.

I, per acabar de dibuixar el panorama d'aquell estiu, continuava fent de les seues el “búnker-barraqueta” o “búnker-saragüells”, com deia algú, en els actes commemoratius del VII Centenari de la mort del rei en Jaume a València, en un acte deslluït i amb poca assistència de públic.

Finalment, molt a prop, a Benicàssim, hi havia notícies d'un fluix mes de juliol turístic (com enguany) i que ja “es treballa en el projecte d'un port esportiu” (fa vint-i-vuit anys! També com ara).

La vida d'un cantant, doncs, era atzarosa. A tot això, no sé si hauria de dir cantant o cantautor, o com hi figurava en el carnet de professional del Sindicato Nacional del Espectàculo, Unión de Trabajadores i Técnicos, Agrupación de Circo, Variedades i Folklore, que definia la nostra especialitat com a “Cante Regional”, segons consta en el meu carnet de data 9 d'octubre de 1975. Sindicat, per cert, al qual no et preguntaven si volies pertànyer. Per a l'obtenció del carnet havies de passar un examen davant d'un tribunal, se suposa que format per persones expertes en les matèries assenyalades. La meua “oposició” va ser al Teatre Micalet de València. A més a més, com qualsevol treballador/a havíem de tenir llicència fiscal, en aquest cas d'”artistes”, on constava el nom artístic, l'activitat i les actuacions fetes durant l'any, amb la qual cosa tenies la “patent” per cantar.

Hi havia problemes per a la difusió. Radio Popular de la Plana, i el seu programa “Nosaltres els valencians” i “De dalt a baix” en Ràdio Nacional d'Espanya, amb l'Amadeu Fabregat i Toni Mestre, eren gairebé els únics que s'emetien en valencià, i que s'en feien ressó d'aquell fenomen que s'anomenava la “nova cançó” al País Valencià.

Primer van ser Raimon, Fèlix Estop, Marian Albero i Ovidi Montllor. Un poc després L'Equip València Folk i Enric Ortega. A partir de 1974 Rafa Xambó (Algemesí) Nel·lo Sorribes (Nules), Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Francesc López, Josep Blai, etc. Molts de nosaltres féiem de “teloneros” dels cantants que venien del Principat de Catalunya.

Com deia Rafa Esteve Casanova en la presentació d'un llibret que es va editar en ocasió de les “6 hores de música i cançó a la Conca de la Safor” (Oliva), 20 de setembre de 1975, “faltava infraestructura, dignificació de la professió, remuneracions dignes, xarxes de difusió i ajuda, per a un moviment que no havia de morir com havia passat altres vegades”.

Dic que la vida d'un cantant era atzarosa perquè no sabies mai amb certesa si actuaries o no el dia i el lloc on estaves anunciat. Aquell any 1976, al setembre, es prohibien actes com aquests, relatats als números 23 i 24 de 31 d'octubre i 7 de novembre del setmanari “dos y dos”:
Dia 1

La Vall 'Uixó: No s'autoritzava la projecció de la pel·lícula “Jaume I el Conquistador” i la presentació que havia de fer J.F. Mira.

Almassora: No s'autoritzava la representació teatral “Propostes” del grup T.I.O.

València: se segresta el suplement “Quatre” de la revista “dos y dos”.

Dia 2. Almassora: prohibit el recital de Rafel Xambó, Maties Segura i Esteve.

Dia 5. Almassora: No és autoritzada la conferència de Vicent Ventura sobre “El futur polític i econòmic del País Valencià”.

Dia 10. Benicarló: No s'autoritza la conferència de Sanchis Guarner sobre “Orígens del nostre idioma”

Dia 12. Benicarló: No s'autoritza l'actuació de la Banda de Música de Benicarló i un recital de Maties Segura.

Dia 19: Canals: No s'autoritza una conferència sobre “Els treballadors del camp” de Josep V. Marquès.

Dia 22. Sagunt: No s'autoritza una conferència de Josep Lluís Blasco sobre “Democràcia i Estatut d'Autonomia al País Valencià.

Dia 26. Port de Sagunt: No és autoritzada una conferència de que havia de pronunciar Doro Balaguer sobre “Problemes polítics de l'Autonomia”.

I molts més actes, conferències, reunions, concerts, que ara ens semblen d'allò més normals però que podien tenir la consideració en aquell moment de subversius. Sols en un mes. El governador civil de Castelló en aquell moment era Martín Caballero. En molts d'aquests casos, deia que els actes no s'ajustaven a la Llei de reunió, de 29 de maig de 1976, i ja n'hi havia prou.

Efectivament, com escrivia Josep M. Aracil, a la revista Canigó, del 8 de novembre de 1975, en el seu número 422, en un article titulat “El perill de cantar en català”, aquest podria ser el títol d'una pel·lícula d'aventures.

Les organitzacions polítiques unien forces i esforços en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals i els intel·lectuals i artistes i professionals ho feien en l'Assemblea d'Intel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià. Així aquests darrers protestaven “contra la repressió cultural i política que sofreix el poble del País Valencià, per les reiterades prohibicions de les festes populars, suspensió d'actes culturals i recitals, multes a organitzadors i cantants” i, finalment, en aquell 1976 per la no autorització de la Diada Nacional del País Valencià, en contradicció amb l'autorització de l'acte del Principat de l'11 de setembre, que desacreditava les reiterades manifestacions de voluntat democràtica fetes pel Govern Suárez.

Però això ja venia de lluny, una mica fent broma de les prohibicions, la citada revista “Canigó” de 8 de novembre de 1975, feia un hit parade de les prohibicions durant els darrers sis mesos. Per exemple, el número 1 era Lluís Llach, que en tenia 40, Ramón Muntaner 23, Pi de la Serra 14, Xavier Ribalta 9, etc. i així fins a un total de 25 grups i cantants entre els quals m'incloïa. Això pel que fa a prohibicions, però també hi havia multes. La Cartellera Túria, de València, en el seu número 666, del 25 al 31 d'octubre de 1976, es feia ressó de les multes governatives “als organitzadors de l'Aplec de la Plana, 50.000 pessetes. Al cantant Maties Segura 25.000.” També relatava la multa, de 250.000 pessetes, als organitzadors de la Trobada dels Pobles, que es va celebrar a l'estadi del Levante.

Pel que fa a aquesta multa (ja que no va ser l'única), mai no vaig saber en concret perquè va ser. Siga per cantar o per fer de presentador d'aquell IV Aplec de la Plana. I com a presentador vaig llegir un comunicat dels partits, sindicats, etc. que convocaven a una missa a la cocatedral de Castelló en memòria dels cinc activistes afusellats per Franco (tres membres d'ETA i 2 del FRAP). Clar, no era una missa habitual qualsevol, era una mena de “cita”, ja que en acabar la missa es va formar ràpidament una manifestació contra el règim que va acabar també ràpidament com havia començat.

En aquell moment hi havia sectors de l'església molt compromesos amb els moviments obrers i progressistes, i hi havia reunions que es feien als seus locals, eren una mena de lloc d'asil, fins que els “grisos” (la policia nacional de l'època) se'n cansaven o portaven una ordre per desallotjar o detenir els concentrats.

Recorde una multa, aquesta de 5.000 pessetes, per un concert, però que també em desconcertava, atès que hi figurava en la comunicació “membre del grup Al Tall”. No sé si al meu representant li faltava la fitxa d'algun membre d'Al Tall per a un concert i hi havia posat la meua fitxa per la del músic o és que el “xivato” que escoltava el concert pensava que era membre d'Al Tall.

I, per acabar en l'apartat de les multes, en tenia una altra de 25.000 pessetes, aquesta també ben “merescuda” per haver format d'una “caravana de vehículos, con banderas rojas con la hoz y el martillo y con pancartas en las que se leía: “Por la legalización de todos los partidos, Aministia total”, Per la legalitzacó de tots els partits, Amnistia total, Estatut d'Automia”, etc. circulaba por la plaza de América de esta ciudad, con grave perturbación para la circulación rodada. Por la hora en que se produjo tal marcha, número de vehículos participantes i lugar donde se llevó a cabo, su trascendencia fue notoria i grave la afección al uso normal de las vías públicas”. Entre els multats hi figuraven Enrique Lino Esteve Colomina, José Vicente Hernández, Empar Senís, Pepa Simbor, Laura Useleti, Juan Antonio Garcia López, José Luís Santos Rubio, José Bixquert Campos, Enrique Gómez Alba....fins a qinze persones. El nom d'algunes d'aquestes persones pot ser que us serà familiar. Això passava el 19 d'abril de 1977.

Perquè eixa és una altra part de la història. Els joves cantants, com els poetes, els escriptors, etc., quasi tots, estàvem compromesos també en la lluita per la democràcia i el restabliment de les llibertats. Militàvem en partits d'esquerra i nacionalistes i com a bons militants que érem, estiguérem en llocs de direcció o en la base, eixíem a fer les accions que tocava.

La cançó, no hi ha dubte, formava part d'aquest compromís per la recuperació de les llibertats. L'escenari era una mena de trona des d'on intentar explicar moltes de les inquietuds que teníem alguns. Si es vol, era també una manera de fer política:

“Ja estem farts de juraments

mai no complits

d'esperances fallides

que de velles s'han podrit.

Que tinc el cap calent

de tant de pensament.

Sempre la mateixa història.

Sense fi, pegar voltes a la nòria.

Endavant company, vull que sigues ben valent Quan arribe el teu moment.”

(Fragment d'Endavant company –o Endavant soldat- segons hi convenia, homenatge a la Revolució dels clavells de Portugal. Lletra de l'autor)

Recorde molt bé els debats per les lletres de les cançons Llavors, algunes de les lletres de les cançons tenien un alt contingut “polític”. Fins i tot a algú li deien que era massa “pamfletari”. Per tant s'havia d'anar en compte en la manera de dir les coses que es volien expressar per no ser massa directe. Qüestió difícil, ja que el públic volia escoltar i cantar paraules com ara “llibertat” i símils relacionats. Per altra banda si s'era massa explícit es corria el risc que les cançons no passaren la censura.

“Si les panxes estan buides...

Poesia.

Si et callen per la por

podràs pegar patades,

encara que no molt fort.

Por, poesia

Si se cap consciència

Et van llevant l'essència...

Por, poesia.”

(Fragment de Poesia, on es jugava amb les possibles connotacions de poesia i policia, de similar pronunciació. Lletra de l'autor)

També hi havia cançons d'amor. Amb tendresa i poesia que intentaven superar els tabús que sobre l'amor i el sexe s'havien encarregat de fomentar l'esglèsia i el sistema. Repressió sexual a la qual els joves anàvem vencent a mesura que anàvem descobrint la vida pel nostre compte, com podíem.

“Com xiquets d'amagatalls

buscàvem els indrets

prohibits pels més grans.

Plens de fred i a mitja llum,

sense saber i mig al tum tum

ens vàrem voler.

De primavera , de primavera sí,

de primavera

Sabíem que el món era d'ells

però per dur la barca al moll

teníem els aparells

i l'estel brillant al nord

que cuida dels vaixells.”

(Fragment de “De primavera”, lletra i música de l'autor)

I la preocupació per les coses quotidianes de la vida, pel pas del temps, per la vida al poble, en aquest cas al meu, Morella, vista pel vell jubilat o “retirat”.

“Ja t'has retirat,

has deixat el mas,

ara uns altres el portaran.

Ja s'ha acabat

de treballar al tint

d'anar als telers,

fer de manobrer.

Per això per tu

ja no passa el temps:

contro, recontro i Sant Vicent”

(Fragment de Contro, recontro i Sant Vicent, expressions del joc de cartes de la botifarra, propi, entre altres comarques, de la dels Ports. Lletra de l'autor)

Per suposat, encara que està implícit en aquestes reflexions, es feia una opció clara i evident per cantar en valencià i sols en valencià. Això suposava, d'entrada, deixar d'arribar als grans mitjans de comunicació per tal d'arribar al públic majoritari, que, com ara, escolta els cantants en castellà o en anglès que li posen les ràdios i la televisió pública (abans sols n'hi havia una). En aquells moments això estava agreujat per un règim que no permetia la crítica ni la llibertat d'expressió i, per tant, tots aquests cantants i grups estàvem prohibits, excepció de la feina meritòria d'alguna ràdio que abans he comentat.

Aquestes circumstàncies feien que, tret d'alguns cantants consagrats, com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i algú més, no fóra possible viure de la cançó. Moltes vegades anàvem a actuar a llocs on la “paga” era que et convidaren a sopar perquè els diners, si se'n recollien, era per a tal o qual activitat de l'associació de veïns, del grup cultural, etc. que et contractava. I nosaltres contents de poder ajudar-los i de poder cantar.. A més, hi havia un problema indefugible: s'havia d'optar per professionalitzar-se, estudiar música, cant, etc. com cal, o deixar-ho córrer. I això realment em feia por, per dubtar de la vàlua de mi mateix i per les circumstàncies de l'època. També estudiàvem (o ho féiem veure) o treballàvem. I molts ens cremàrem en l'intent.

La cruïlla en què jo em trobava a finals de 1977 es va desfer a principis de 1978. Havia demanat no sé quantes pròrrogues i havia d'anar a la “mili”. No es lliuraven ni els cantants. Quan hi vaig tornar, al març de 1979, després de quasi un any i tres mesos servint “a la pàtria” en Córdova i en el Castilla 16 (Badajoz) el món i la situació política havia canviat. I la meua vida personal també. Havia conegut a la meua companya i vam tindre un fill meravellós, que avui dóna classes de català en un institut, com ella.

Els companys de la cançó havien acabat la carrera, se l'havien deixada a mitges (com jo) o estaven treballant. Els partits polítics es dividien i desapareixien, però la vida continuava. Havia de continuar. Els meus amics i amigues de la cançó ara són metges, professors, guàrdies forestals, treballadors de banca, de la sanitat, etc. Encara en queda algun que de tant en tant canta, com els d'Al Tall o Lluís Miquel o Paco Muñoz. I el meu amic Rafa Xambó, que ara es diverteix tocant amb La Fusteria.

Jo he acabat fent allò que sempre m'ha agradat i que sempre he fet, però, com diu un amic, ara cobrant, intentant treballar, modestament, per la defensa de l'idioma, per la promoció lingüística, com a tècnic en el Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume. Allí em trobareu els amics de la Colla Rebombori i els qui llegiu aquestes ratlles per al que necessiteu.

En recordar tot allò no puc evitar les comparacions amb els aplecs actuals i les circumstàncies polítiques i socials que vam viure amb les que vivim avui, i com encara quan acabe d'escriure aquestes línies, un 20 de novembre (famós per tantes circumstàncies) amb l'enrenou motivat per demanar l'oficialitat de la llengua a la Unió Europea, molts dels motius pels quals lluitàvem continuen encara vius i sense resoldre's. Quasi trenta anys després!: el país, la llengua, la solidaritat, la pau...Però encara, també, Miquel Gómez i jo vam caminar junts fa uns mesos en la manifestació contra la guerra d'Irak sota la mateixa pancarta, com tants milions de persones arreu del món. Mentre hi haja colles com la Colla Rebombori segur que hi ha motiu per a l'esperança.

Castelló de la Plana, 20 de novembre de 2004

Publicat a la revista de la colla Rebombori per a les festes de la Magdalena de 2005

Discriminació o qualitat lingüística. El País10/05/2002

Morella nevada. El castell des del prat. Pasqua 2009

Morella nevada. El castell des del prat. Pasqua 2009

Morella nevada. Albereda. Pasqua 2009

Morella nevada. Albereda. Pasqua 2009

Morella nevada. Pla de l'Estudi. Pasqua 2009

Morella nevada. Pla de l'Estudi. Pasqua 2009

La careta de Quico. Octubre de 2005.

La careta de Quico. Octubre de 2005.

Quico quan va arribar a casa. Octubre de 2005.

Quico quan va arribar a casa. Octubre de 2005.