Concentració urgent: Castelló per Palestina

Castelló per Palestina. CONCENTRACIÓ de repulsa front a la Subdelegació del Govern.

A la Plaça MªAgustina, avui, dilluns, a les 20 hores.

Solidaritat URGENT amb la Flota per la llibertat

Setze morts i 50 ferits en l'atac israelià contra la flota solidària que portava ajut humanitari a GAZA

Free Gaza.'Flotilla de la llibertat', l'ajuda humanitària que s'ha trobat amb el foc

És evident la gravíssima situació dels territoris palestins ocupats per Israel. I és inqualificable la lenta actuació de bloqueig i extermini del poble palestí, justificant el genocidi del poble palestí pel dret a l'existència del poble israelià. És el dia a dia als territoris ocupats fins que no en quede ni un, ni de palestí ni de territori palestí. Ara ens hauríem de manifestar tots contra aquest atac al dret a la vida d'un poble que un altre poble extermina.

Traduïsc, ara, la notícia que ha enviat l'agència EFE:


"Redacció Internacional, 31 maig (EFE).- La "Flotilla de la Llibertat" -sis embarcacions amb deu tones de subministraments d'ajuda humanitària destinada a Gaza- han acabat aquesta matinada en tragèdia el seu periple a unes 20 milles de la franja palestina, en ser atacada amb foc real per una unitat d'elit de l'exèrcit israelià.

La intenció de trencar el bloqueig internacional a la franja palestina de Gaza per la "flotilla" va acabar en aigües internacionals amb la mort d'almenys una desena dels activistes que transportava en ser atacada la nau principal, la "Mavi Mármara", un vell vaixell turc de passatgers que transportava 600 pacifistes.

Encara que alguns dels activistes de la flotilla havien expressat el seu pessimisme quant a l'assoliment del seu objectiu, i sabien que les autoritats israelianes havien aixecat un centre de detenció en el port d'Ashdod, la "flotilla" es va trobar aquesta matinada amb l'assalt per una unitat de l'Exèrcit israelià.

Integrada per 750 persones de 40 nacionalitats, la meitat turques, entre els participants figuraven dotze parlamentaris, dos d'ells d'Alemanya, i la resta de Noruega, Suècia, Bulgària i Irlanda.  A més de desenes d'activistes hel·lens i dos espanyols.

La Flotilla, dirigida per la Fundació humanitària turca IHH (Insani Yardim Vakfi), era "la major acció coordinada realitzada fins al moment per intentar trencar el bloqueig marítim israelià a Gaza" des que l'Exèrcit israelià va acabar l'operació Emplomo fos el 18 de gener de 2009, després de 22 dies d'atacs, segons un comunicat de l'Associació Cultura, Paz i Solidaritat divulgat a Madrid.

Les embarcacions, sota el lideratge de la Mavi Mármara havien partit aquest cap de setmana des de diversos ports del Mediterrani, amb l'objectiu d'aconseguir arribar a Gaza, i introduir subministraments mèdics i educatius, i material de construcció.

Segons l'Organització Cultura, Paz i Solidaritat, entre el carregament figuraven 500 vehicles elèctrics per a discapacitats, a més de cent cases prefabricades destinades a la famílies que van perdre els seus habitatges durant l'Operació En plom fos.

Un dels vaixells va ser batejat com a "Barco 8.000", en homenatge, segons els organitzadors, als 8.000 presoners palestins que es troben en presons israelianes.

Una altra de les embarcacions va ser batejada com a "Rachel Corie", en record a l'activista nord-americana de drets humans morta al març de 2003. Corie, de 24 anys, va morir en ser aixafada per un buldòzer israelià quan intentava juntament amb altres col·laboradors del Moviment de Solidaritat Internacional (MSI) impedir la demolició d'habitatges palestins en la localitat de Rafah, en el sud de Gaza.

El "Free Gaza Movement" es va crear fa dos anys amb l'objectiu de cridar l'atenció internacional sobre la situació humanitària a Gaza.

Israel havia proposat que els integrants de la flotilla lliuraren la mercaderia en uns dels seus ports per després ells fer-la arribar a Gaza.  Els activistes van rebutjar aquesta opció perquè deixava sense sentit l'objectiu de la missió: el de trencar el bloqueig militar israelià a la població palestina.  Aquesta era la vuitena temptativa d'aquest moviment simpatitzant de la causa palestina. EFE"

Eleccions a la Universitat

El passat dia 20 de maig van tindre lloc les eleccions a rector i al Claustre de la Universitat Jaume I. El resultat va ser el que es podia esperar. L'únic candidat a rector, Vicent Climent, amb el suport de més del 70% dels vots emesos, va eixir elegit. Entre el professorat, el grup Projecte Universitari Convergent (PUC) va obtenir la majoria absoluta. Entre el PAS va ser la Candidatura Unitària i Progressista (CUP)  i entre l'estudiantat, una nova formació, Unión Universitària, també va obtemir la majoria absoluta desplaçant Campus Jove a una segona i minoritària posició.

La fórmula electoral d'agrupació temporal d'interessos entre el personal de la casa dóna bons resultats. EL PUC, hereu d'Iniciativa Democràtica, comformat en un principi per professorat i PAS progressista, amb voluntat de prendre el poder a la Universitat, agrupa gent de CCOO, UGT i una majoria d'independents, alguns amb afinitats del STEPV, tot i que aquest sindicat s'ha presentat com a tal sindicat a les eleccions del PDI i del PAS, i ha obtingut representació, encara que amb percentatges baixos, per exemple entre el PAS 3 claustrals de 16. La CUP del PAS comforma la seua llista amb afiliats de CCOO i UGT bàsicament.

I és que sempre he pensat que les eleccions a Claustre no són unes eleccions sindicals o laborals. I això que entre el PDI és més o menys clar, deixant de banda els posicionaments ideològics (ja que poden més les aliances entre grupets amb ambicions) entre el PAS no està tan clar, atès que no veu com es pot traure profit de la seua presència en el Claustre o el Consell de Govern per a la seua vida personal o laboral.

Efectivament, la millora de la vida del PAS, i en menor medida la del PDI, es resol en la Mesa Negociadora, amb la participació de la Patronal (la representació del PDI, que és qui únicament pot manar a la Universitat) i la part social, els sindicats amb representació.

Per això sol passar que el Claustre, i més quan es tenen majories absolutes, queda com un òrgan adormit, sense posició crítica, com el Consell de Govern que es limita a l'aprovació sistemàtica de les propostes del Consell de Direcció.

En gran mesura això és el que ha passat a L'UJI durant aquests darrers anys. He trobat a faltar una mentalitat crítica, pròpia de la universitat. Sols la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC) ha fet palès la seua oposició al Pla de Bolonya, amb diversos actes i la tancada a la Facultat d'Humanes. La resta de les crítiques o propostes dels diversos agents de la Universitat, si és que les hi ha agudes, ha estat un erial, sense cap ressò entre la comunitat universitària o la premsa.

Sempre m'ha agradat criticar, debatre, però fent propostes, proposant solucions als problemes, tant pel que fa a la política lingüística com a la vida laboral, els dos temes que conec una mica. Ara comencem una nova etapa marcada indefugiblement per la crisi econòmica que no ens depararà grans alegries. No sé si serà possible donar-li un altre aire a la Universitat, animar debats, fer grups de treball i per suposat treballar en la direcció de fer-la més habitable i més cómoda per a tots. Vicent Climent, ara ja rector, va incloure al seu programa electoral moltes de les propostes sobre política lingüística que li vam fer. Caldrà portar-les a la pràctica.

No a la sabatada de ZP

Ahir ens vam manifestar a Castelló de 500 a 1.000 persones contra la retallada de sous dels empleats públics. Poca gent per als milers de treballadors de la funció pública que hi ha Castelló. Normal per al que és habitual a les manifestacions de Castelló. El cas és que El Govern igualment ha aprovat les mesures de retall dels funcionaris, que sembla (és difícil concretar-ho) que tindran el retall següent:

Un 5% de retall lineal per a tots els grups de titulació en el complement de destinació i en l'específic ( el grup E l'1%)
El retall següent en el sou base i els triennis:
Grup A 1 (l'A d'abans): el 7%
Grup A2 (el B d'abans): el 5,,75
El C1 (el C d'abans): el 4,5%
El C2 (el D d'abans): el 2,75%
L'E (l'E d'abans): el 0,56%

Per tant la mitjana de retall del conjunt del sou per a cada grup, aproximadament, serà:

Grup A1: 6%
Grup A2: 5,375%
Grup C1: 4,75%
Grup C2: 3,875
Grup E: 0,78%

Segurament l'opinió pública veu tots aquests retalls necessaris en els funcionaris, encara que és més reàcia a acceptar-los per als pensionistes. En eixe sentit no entenc molt bé com ha baixat quasi 8 punts la intenció de vot cap al PSOE, que està a quasi 9 punts del PP, segons una enquesta ràpida de El País després d'anunciar les mesures. Si la majoria de la gent està a favor d'aquests retalls hauria de pujar en intenció de vot cap al PSOE, no? Ja ho comprenc, sí que està a favor del retall als funcionaris però no de la congelació dels pensionistes. És que com sóc empleat públic...sóc un poc vago i curtet.  El mal és que el recanvi de ZP encara és pitjor.

Aconseguran els mitjans de comunicació que fracasse la vaga convocada per al dia 8 de juny? O ja ho han aconseguit i sols cal esperar la propera retallada de sou?

Per la dignitat dels empleats públics

No puc estar-me de fer un comentari sobre la retallada dels sous que patirem els empleats públics. Ja s'han encarregat alguns, com comentava ací, de "penjar" els empleats públics, i a més a més de recordar-nos que 6 de cada 10 ciutadans estan a favor d'aquesta retallada de sous que els mateixos mitjans de comunicació  han propugnat.
I s'ho han cregut els mateixos treballadors que voldrien veure a les càmeres crematòries de Mauthausen els metges, professors, bombers, netejadors, administratius, tècnics, etc. que cobrem de la caixa pública. I sobretot que no tinguérem l'ocupació fixa. Que patírem, com pateixen els 4 milions i mig d'aturats. Perquè alguna culpa devem tindre, segur, que tot vaja tan malament.

No els importava que ens apujaren enguany el 0,3% quan s'apujava la mitjana de convenis entre l'1 i el 2% i que l'any que ve no ens apujaren res, i que ho fiàrem tot al possible augment de l'IPC i a la compensació el 2012.

No els importava quan el Govern deia que sols reposarien a 1 de cada 10 empleats públics que es jubilaren.

Ara tampoc els importa que a ma casa, per exemple, deixem d'entrar entre la meua dona i jo uns 7.000 euros, entre enguany i l'any que ve. Pitjor estan els aturats!

No els importa. És natural. Ara estan  contents. Vorem si estan contents quan la patronal diga que els rebaixa el sou ("preneu exemple del que fa al govern") i quan s'abareteix l'acomiadament i les compensacions per eixe acomiadament. Quina reforma laboral ens espera? Segur que no serà per millorar les conquestes socials.

Tots formem part de la mateixa classe treballadora. I oblidar-ho és el pitjor que ens pot passar. Zapatero s'ha mogut a les ordres dels mercats financers i especulatius i ha fet la feina bruta a la dreta hipòcrita del PP que ara es reclama "el partido de los trabajadores", quin sarcasme!

Segur que protestaré contra aquesta retallada el dijous, dia 20 de maig, a les 18 hores, a la plaça de Maria Agustina de Castelló, davant de la Subdelegació del Govern, i faré vaga el dia 8 de juny, com la faran els meus companys de totes les administracions públiques, per la dignitat dels empleats públics.

Lluís Llach i Eliseu Climent a la Universitat de Castelló

La setmana passada, divendres concretament, van venir Lluís Llach i Eliseu Climent a La Universitat Jaume I de Castelló. Laia Climent, professora a l'UJI i filla d'Eliseu, va aprofitar la seua influència perquè dos "iàies" , segons diu Llach, recordaren vells temps al ritme de les preguntes que els estudiants de Magisteri de la classe de Laia els anaven fent.  Així, van preguntar a Llach perquè va deixar d'actuar, com es va gestar "Campanades a mort" o com va fer la seua primera cançó.

Eliseu va recordar temps de la dictadura, d'associacions d'estudiants demòcrates, o de com va conèixer Jordi Pujol en temps de la clandestinitat, per exemple. També ens va contar que Llach li va regalar a Joan Fuster els drets d'autor del llibre que va editar Eliseu "Poemes i cançons". O l'actuació de Llach a la plaça de bous de Castelló, amb la banda municipal i el potent discurs final de Fuster  ("Ara o mai") en l'homenatge a Sanchis Guarner i a les Normes de Castelló.

No hi ha cap mena de dubte que Llach em va influir en una època en la qual intentava fer cançons. I les seues cançons són de les primeres que em vénen a la guitarra quan intento agafar-la. Com Serrat, Raimon, Moustaki o Cohen. 

Llach explicava que sentia que s'havia de retirar, que no volia arrossegar-se pels escenaris sols amb l'ofici de cantar i sense renovar-se. Que preferia retirar-se abans que li faltara la creativitat i que li fallara la veu. Que volia gaudir també plenament d'aquesta tercera edat que ara comença, adonant-se perfectament de tot el que li passa al seu voltant, sense la sensació pressionant i constant dels viatges i de les actuacions. Està en el seu dret. Nosaltres ens haurem de conformar a recordar actuacions com aquelles del "Pont de mar blava" a la plaça de l'Ajuntament o al Teatre Principal de Castelló.

L'acte va acabar amb una petitat sorpresa: amb l'auditori corejant "L'estaca" entonada per dos joves estudiants.

Kayucos Van. BCN combat music

Resulta que Kike, un amic del pis de Mati, em va regalar ahir un CD amb les cançons del seu grup Kayucos Van, que també tenen penjades a MySpace,

Veig que han treballat molt i les cançons s'escolten fàcilment i amb interés. Són cançons compromeses i de "combat". I la música té qualitat, encara que el ritme, de vegades es fa una mica repetitiu, sense desmerèixer per això.


És difícil viure de la música amb els temps que corren a Espanya amb eixes premisses. Estan en un barco idealista  i veig molt difícil poder viure d'això. I és una llàstima perquè ho fan bé, fins i tot molt bé.

M'agradaria que tingueren ( a la millor en tenen però jo no les he escoltades) una temàtica més variada, amb cançons d'amor incloses, de la vida quotidiana, etc. sense renunciar als ideals anteriors.

No sé, a la millor estic un poc desfassat i existeix un públic que "compre" i "consumisca" eixe tipus de música. Perquè si una persona no ven o intercanvia la seua força de treball, de què viu?

A mi m'han agradat Kayucos Van!

Rafa Xambó. Andanes

Rafa Xambó i jo érem amics o Rafa Xambó som amics. No sé què ho expressa millor. Vam viure uns anys inoblidables a València que no s'entendrien sense ell, que va formar part de la meua "formació" per a la vida que vam estudiar junts. Somnis de llibertat, cançons, les xiques, el partit...Ell ha seguit avant com si no se n'haguera anat mai d'aquell món. Anys després va tornar a la cançó, a passar-s'ho bé amb la cançó. 

No es poden resumir uns anys en unes paraules. Ara sols puc dir que el seu nou disc "Andanes" serà un èxit. Ja ho és per a mi, que m'ha fet escoltar dos o tres vegades les cançons que ha penjat a MySpace i, especialment, "Glasgow", que m'ha encantat.


NOU DISC DE RAFA XAMBÓ: ANDANES


Properament començarà a distribuir-se el nou disc.

Divendres 14 de maig, a les 20 hores, concert presentació:

Centre de Cultura Contemporània Octubre

Carrer Sant Ferran, València


Dissabte, 29 de maig, 22.30 hores, concert presentació:

Centre de Cultura Ovidi Montllor

Alcoi

Ja podeu escoltar tres cançons a:

http://www.myspace.com/rafaxambo

Rogativa de Catí a sant Pere de Castellfort

El primer dissabte de maig se celebren moltes rogatives a les nostres comarques, entre aquestes la de Vallivana i sant Pere de Castellfort. Jo no havia estat mai a sant Pere i molt menys a la rogativa. Ara fa uns anys que ens hem pres el tema de les rogatives com el de passar un dia amb els amics, caminant, xarrant i gaudint d’un bon dinar si pot ser.

Tampoc estem obligats a fer tot el recorregut. Per exemple, el dissabte passat vam fer un tros de la rogativa de Catí a sant Pere: de la Llequa a sant Pere. Cap allà a la una vam vore arribar els caminants que venien de Catí, alguns amb les capes negres, el clero amb capa roja, i molts de pelegrins a cavall que aprofiten el paisatge per fer exercici. Allà, i per sorpresa, hi havia amics, com Vicent Torrent i Teresa amb qui vam compartir l’estona del dinar, Alfons de l’Institut de Pepa, la colla senderista dels germans Rambla i molta gent de Morella i els pobles del voltant. Tanta i tants de cotxes que es va formar un autènctic embolic per haver d’eixir d’allà.

Després de dinar, cap allà a les tres i quart, vam eixir per fer a peu el tros que va de la Llequa fins a la cruïlla de la carretera d’Ares a Morella; ens va costar unes dues hores i mitja, parant una mica al mas de la Pinella per veure cassalla amb aigua. Des de la carretera a dalt del cim, on està l’ermita, per un camí de cabres empinadíssim ens va costar uns tres quarts d’hora o una mica més. Però vaja quins tres quarts interminables!

Això tenia recompensa perquè en arribar, cap allà a les set de la vesprada, et donaven una escudella d’arròs amb fesols, preparada dins d’aquelles calderes de coure grans. Ara, si hi aneu heu de parar compte de no arribar primer que la creu que guia la rogativa, atès que uns cent metres abans d’arribar al cim reparteixen els tiquets per a l’arròs als qui van a la rogativa. I recordar que cal portar-se de casa una cassoleta de fang, un plat o un “taper” i una cullera per poder menjar-se l’arròs, que a eixes hores i amb el fred que feia estava boníssim.

L’esglèsia romànica, restaurada, és preciosa. Hi deixe unes quantes fotos.

La Generalitat Valenciana inclou d'amagat el títol de Filologia Catalana per a les oposicions a mestre i a secundària

El DOCV publica el 30 d’abril (PDF) la convocatòria d’oposicions de mestres i de secundària. L’annex X de la convocatòria explica els títols que eximeixen de la prova de valencià, “sense perjuí del que disposa l’annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”.

Cal anar, doncs, al Reial decret:

Real Decreto 1954/1994, de 30 de septiembre, sobre homologación de títulos a los del Catalogo de Títulos Universitarios Oficiales, creado por el Real Decreto 1497/1987, de 27 de noviembre.

- Licenciado en Filología Catalana. / - Licenciado en Filología:
* Sección Filología Catalana, en todas sus especialidades.
- Licenciado en Filosofía y Letras:
** División Filología:
* Sección Filología Catalana.

En aquest decret no figura la Filologia Valenciana, que s’entén que queda homologada a la Catalana, “en totes les seues especialitats”.

Serà veritat que inclouen Filologia Catalana per a les oposicions o serà una nova estratagema per desdir-se’n després? O entendran que Filologia Catalana i Valenciana no és el mateix?

Suposem que ha de ser veritat, atès que si no fos així no s’entendria l’afegitó d’aquest paràgraf (“sense perjuí del que disposa l’annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre”) que no figurava en la convocatòria d’oposicions de l’any passat. El que costa reconèixer la unitat de la llengua! I dir senzillament: Filologia Catalana!

No obstant això, encara segueixen sense reconèixer en la convocatòria els títols de català/valencià dels serveis lingüístics universitaris valencians.

El català perd a la Universitat amb els nous graus: l'anglès és necessari, el valencià no.

Diverses vegades hem assenyalat la necessitat que la política lingüística es planifique de manera unificada a la universitat, és a dir, que les accions que s’emprenguen sobre l’ús de les llengües a la docència (anglès, castellà, valencià, etc.) tinguen una visió de conjunt de la docència, i que es fixen objectius concrets en cadascuna de les llengües que volem tindre a l’abast.

En un escrit titulat Ens passen altes, qui li posa el cascavell al valencià? , publicat ara fa dos anys, denunciàvem la falta de sensibilitat cap al valencià dels responsables universitaris en ocasió de l’aprovació pel Consell de Govern de dos documents de molta importància per al futur dels estudis a la Universitat Jaume I. D'una banda les Directrius generals pròpies per a l'elaboració de plans d'estudis oficials de grau de la Universitat Jaume I conforme al RD 1393/2007, i de l'altra banda la Proposta de document d'estil de l'UJI.

Pel que fa a la llengua estrangera es deia que “cal establir com a estil la necessitat que els alumnes cursen un mínim del 5% de crèdits en llengua estrangera. I, atès l'esforç que suposarà al professorat impartir classe en una llengua estrangera, aquest professorat “hauria de tenir un reconeixement de docència de qualitat, amb trascendència en la dedicació del professorat”.

Doncs bé. Les conseqüències d’allò que denunciàvem com un perill fa dos anys ja es veuen ara, en part, amb l’aprovació dels nous plans d’estudi. Els nous plans d’estudi, els graus, adaptats al marc europeu de l’EEES, amb l’excusa que no hi ha assignatures de lliure configuració, sols de formació bàsica, obligatòries i optatives, han eliminat totes les assignatures que permetien (encara que no obligaven) que els nostres estudiants isqueren més preparats en la seua llengua, a l’hora d’enfrontar-se als nous reptes de la seua vida professional o laboral. Així, s’ha eliminat de totes les titulacions la possibilitat de fer assignatures com ara:

Qüestions de normativa catalana aplicades al discurs científic i tècnic (ECE1), Introducció al català científic i tècnic (ECE2), Ús vehicular de la llengua catalana (ECE3), Anàlisi i producció de textos científics i tècnics (ECE4), Divulgació i ensenyament dels discurs científic i tècnic (ECE5) o Català II: tècniques d’argumentació i exposició, Introducció al català jurídic i econòmic (ECJ4), etc. i les mateixes en els àmbits juridicoeconòmic i humanísticosocial.

Ara amb els nous graus, les comissions redactores d’eixos nous plans han estat capaces de posar com a assignatura de formació bàsica, per tant obligatòria, l’estudi de l'Anglès professional o aplicat a l’aspecte professional de cada titulació, amb una càrrega lectiva de 6 crèdits (25 hores de cada crèdit nou) , però han estat incapaces de fer el mateix pel que fa al valencià. Sembla que el valencià no serà necessari per a la vida professional, però l’anglès sí. Eixa és la realitat a l’UJI. Pensàvem que érem diferents de la Generalitat valenciana o Font de Mora?

S’està perdent també per ara, per l’anteriorment explicat i per manca de directrius de la Conselleria d’Educació, la possibilitat que els alumnes de les diverses titulacions obtinguen el certificat de capacitació lingüística per a l’ensenyament en valencià. Únicament els estudiants de la titulació de Mestre tindran entre obligatòries i optatives assignatures que els poden permetre obtenir aquest certificat, necessari ara per ara per poder ensenyar en valencià; a no ser que es canvien les exigències per part de la Conselleria d’Educació o s’obtinga aquest certificat mitjançant cursos propis de la Universitat o es busquen noves fórmules per possibilitar que els nostres titulats isquen de la Univeritat amb aquest certificat.

Per tant, a hores d’ara ja deuen estar tots els centres, departaments i comissions de titulació esmerçant esforços per vore com poden fer realitat la directriu emanada del Consell de Govern per tal que els alumnes, a més dels 6 crèdits anteriors de llengua anglesa, cursen 12 crèdits de la carrera com a mínim (el 5% de 240 crèdits, segons el Document d’estil de l’UJI) en anglès.

Quins professors poden fer classe en anglès? S’han fixat requisits per poder fer docència en anglès? Quins? Cobraran més per fer la classe en anglès? Tindran menys dedicació? Quan s’ha fet això pel valencià? Quan s’han fixat objectius concrets d’augment de la docència en valencià com ara amb l’anglès?

La introducció de la docència en anglès es farà a costa de la docència en valencià? El professorat que fa classe en valencià deixarà de fer-la per fer classe en anglès?

No pot ser que per una banda vaja l'anglès i les seues comissions, per l'altra el català i la Comissió de Política Lingüística i pel mig el castellà. Ho he dit diverses vegades i ho continue defensant. Com també he defensat la conveniència que hi haguera un Vicerectorat de Política Lingüística, que portara endavant eixes polítiques i negociara, conjuntament amb el Vicerectorat de Professorat, amb àrees de coneixement, departaments i centres.

No sé si estem perdent definitivament el tren. Diverses vegades he escrit que la introducció de la docència en anglès podia ser una aliada de la docència en valencià sempre que es planificara la docència de manera conjunta i es marcaren objectius concrets per a totes les llengües, estarem encara a temps?

Pel que es veu en la pràctica, l’anglès avança i el català retrocedeix... i tot el demés són olives.

Maties Segura i Sabater

Castelló de la Plana, 30 d’abril de 2010

Garzón

Fa dies que volia deixar constància a l'Aljub del meu suport a Garzón en el judici que té plantejat per prevaricació en relació a l'exhumació de les despulles de víctimes dels crims del franquisme. Garzón és un jutge pol·lèmic, un dels jutges "estrella" que es va enfrontar amb Felipe González quan aquest va preferir posar de ministre de Justícia i d'Interior a Belloch (va succeir Antoni Asunción en Interior per la fugida de Roldan i avui és alcalde de Saragossa) i no a ell mateix. Garzón té, per tant, enemics personals tant al PSOE (Margarita Robles, secretària d'estat a Interior amb Belloch i ara a la carrera judicial, per exemple) com a la dreta, no cal dir-ho (avui mateix Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP, qualificava com a atemptat a la democràcia un acte que organitzen CCOO i UGT en defensa de Garzón).

Són molts els jutges i organitzacions que han estat esperant la més mínima errada per empaperar-lo. La seua lluita contra el narcotràfic, contra el terrorisme, contra els crims internacionals (el cas de Pinochet), sempre en primera línia de batalla, l'han situat en el punt de mira de molts que li tenen ganes.

Són també moltes les organitzacions, entre elles Amnistia Internacional, els sindicats UGT i CCOO, les associacions per la Memòria Històrica, etc. que no comprenen com un sindicat ultradretà com Mans Unides, Falange Espanyola i de las JONS i l'odi personal  irreconciliable entre alguns jutges poden fer seure Garzón a la banqueta dels acusats per intentar saber la veritat, fer justícia i  donar reparació per a las víctimes de crims internacionals. Expressions com ara "insòlit", "el món a l'inrevés", etc. omplen els diaris de tot el món.

Els heureus d'aquella Falange Espanyola i de las JONS de la guerra civil espanyola aconseguiran ara parar la feina de recuperació i de reparació de la Memòria Històrica?

Una altra visió sobre Garzón: La paradoja de Garzón. Publicat a Gara l'11/4/2010.

En legítima ignorància. Per Ferran Suay

No he posat fins ara en el blog reflexions alienes, però, pensant-ho bé, crec que, igual que hi introduïsc música o vídeos d'altres, també puc incorporar aquelles reflexions que m'arriben d'una manera directa i que m'agrada compartir. La reflexió d'avui és una de les moltes que fa el professor Ferran Suay sobre els usos lingüístics, mitjançant el comportament assertiu, i de les que a Catalunya treballen en els Tallers d'espai lingüístic personal, dins dels Tallers per la llengua, és una reflexió didàctica i positiva:

"Un home i una dona, després d'un temps de relació, decideixen que aniran a viure junts. Una vegada instal·lats, arriba el moment d'organitzar-se la vida en comú. Ell, nascut i criat en una família molt patriarcal, urbana i de classe acomodada, no en sap un borrall de faenes domèstiques. Mai no ha hagut d'aprendre a escurar, agranar o planxar. Molt menys a cuinar res que no siga un plat precongelat.

Ella, nascuda i criada en una família molt patriarcal, rural, i de classe més modesta, ha aprés a fer tot això -i molt més- des de ben joveneta, mentre el pare i els germans es dedicaven a tasques que consideraven més masculines.

-«De les coses de la casa, te n'ocuparàs tu» -li diu ell.

- «I per què això? No les hauríem de compartir?»

- «Ah no! Després de tot, tu ja ens saps, i jo n'hauria d'aprendre. A tu no et costa gens».

-- «Sí» -replica ella- «jo ja en sé perquè m'han obligat a aprendre-ho».

Fa uns dies, una estudiant d'una de les meues assignatures, em demanava si podria fer l'examen en castellà, malgrat que està matriculada en un grup de docència en valencià. Poc abans, m'havia explicat que treballava en l'administració pública valenciana, en atenció al públic, així que vaig aprofitar per preguntar-li si no pensava que els ciutadans valencianoparlants també tenien dret a ser atesos -per ella mateixa- en la seua llengua, tal com ho són els que opten pel castellà.

- «Es que el castellano, ellos ya lo saben. No les cuesta nada hablarlo, y en cambio yo tendría que aprender el valenciano».

La ignorància, real o fingida, és -paradoxalment- l'argument més potent en favor de l'ús constant del castellà. I només els parlants de la llengua dels castellans poden ignorar l'idioma dels valencians, i no viceversa.

 Aquesta situació és conseqüència directa d'una imposició que ha estat més butal o més subtil, segons les èpoques. L'arribada del succedani de democràcia que va substituir la dictadura de Franco no ha canviat essencialment les coses: les lleis que no s'apliquen no provoquen canvis socials reals.

És veritat: ara tots sabem el castellà, tal com totes les dones, durant moltes generacions, han sabut fer les faenes de la casa que els hòmens ens podíem permetre d'ignorar. Justifica això que hagen de seguir fent-les elles? O potser en algun moment han de dir alt i clar:

Doncs si no en saps, n'aprens!"

Ferran Suay
Publicat a EL PUNT, dimarts, 30 de març de 2010

Salvem el Ribalta

El passat 31 de març vam participar en la concentració que la Plataforma SOS Ribalta va fer per intentar que el tramvia de Castelló, que vol unir l'UJI amb el Grau no travesse pel mig del Parc Ribalta. En el manifest de la Plataforma estan molt ben explicades les raons de la defensa del Parc. Vam estar comentant els desordres urbanístics dels qui manen actualment a Castelló amb amics afectats del barri dels Mestrets que porten anys gastant-se diners en advocats per defensar les seues cases que  aquells volen enderrocar per fer un nou PAI.  L'assistència va ser pobra, amb algunes cares conegudes de partits d'esquerra o sindicats. Però l'edat mitjana d'assistència estava dels quaranta cap amunt. Quasi no hi havia joves, com si aquest tema no els preocupara. Tal vegada ho donen ja per perdut. O tal vegada pensen com un transeunt que en vore la concentració va dir: "ganes de tocar la gaita!"

Són molts els dels "salvem" : Cabanyal, Ribalta, El Botànic, Porxinos, etc... tots en contra de l'especulació urbanística i en defensa d'un país més habitable. En som molts, en serem suficients?

La Festa per la Llengua. El Col·legi Públic Censal i Vila-real.

Enguany s’acompleixen 25 anys de les primeres Trobades per la Llengua a les comarques de la Marina i la Ribera. Això seria cap al 1985, doncs. En abril d’enguany farà tres anys que vam celebrar els 25 anys de la posada en marxa del col·legi públic Censal a Castelló de la Plana, el qual va rebre el Premi Vicent Ventura, per la defensa de la nostra cultura i identitat i pels seus valors d’ensenyament pedagògic, que van fer del Censal el millor centre públic de Castelló. D’ací a un parell d’anys, el 2012, s’acompliran els 25 anys de les Trobades a la comarca de la Plana, segurament amb l’UJI com a amfitriona, i 30 anys del col·legi Censal.

Vull dir amb això que ha plogut molt des d’aleshores. El Censal ha creat generacions de joves amb mentalitat crítica i generosa en tots aquests anys. Afortunadament no va ser l’únic col·legi amb aqueixes característiques i avui podem parlar d’una realitat escolar molt més favorable que aquelles desenes de joves que van començar a estudiar en valencià.

Enguany les Trobades es celebren a Vila-real. La ciutat té per a mi molts de records a tots els nivells. No sols perquè hi vaig viure durant quasi un curs, als quinze anys, a casa dels meus oncles, al Barranquet, quan aquest encara era de terra, els veïns treien les cadires a la fresca i els amics ens passàvem les hores mortes de la nit contant-nos els amors i els desamors de l’adolescència.

Vila-real és la ciutat dels Aplecs de la Plana, al Termet de la Mare de Déu de Gràcia. Records de lluites, cançons, il·lusions que vam viure als anys 70 i que en part vaig explicar ací al blog.

Si no passa res, enguany aniré el diumenge que ve també a la Festa per la Llengua. I em perdré entre tanta gent que pensen i senten com jo. Segur que ens retrobarem alguna gent i “parlarem d’això, i d’allò i de tantes altres coses...”

Propostes per millorar els usos lingüístics a la Universitat Jaume I. Eleccions 2010.

Al Servei de Llengües i Terminologia hem elaborat unes Propostes per millorar els usos lingüístics a la Universitat Jaume I de cara a les eleccions a Claustre i al Rectorat que se celebraran el proper mes de maig de 2010:

1. Propostes generals

1.1. El català ha de ser la llengua d’ús normal en els estudis. El multilingüisme que hi puga haver a partir d’aquests estudis en el nou marc europeu universitari s’ha de gestionar sense perjudici de la llengua pròpia.

1.2. Els currículums dels estudiants han d’incloure el foment i l’acreditació de les habilitats de comunicació oral i escrita en la llengua pròpia i en llengües estrangeres, de manera que quan acaben la carrera puguen disposar d’un nivell C1 de català i d’un nivell B2 de llengua estrangera.

1.3. El Servei de Llengües i Terminologia ha de donar suport tècnic a les necessitats derivades de l’EEES, i la Universitat l’ha de proveir dels recursos necessaris.

1.4. La Universitat Jaume I ha de tenir en marxa el curs proper un nou Pla de política lingüística, i el Servei de Llengües i Terminologia ha de participar en la seua execució.

1.5.- S’ha de crear un vicerectorat de Política Lingüística que planifique i done solucions de manera unificada a les necessitats multilingües de la docència, la investigació i l’administració.


2. Propostes específiques


2.1. Quant al Servei de Llengües i Terminologia

2.1.1. Cal potenciar el Servei de Llengües i Terminologia com a òrgan de gestió dels usos multilingües de la Universitat Jaume I amb recursos humans (plantilla dedicada al valencià congelada des del 1991) i econòmics.

2.1.2. El Servei de Llengües i Terminologia ha de treballar en recursos per a activitats presencials i no presencials, amb l’aprenentatge del català i de les altres llengües.

2.1.3. Aquest treball del Servei de Llengües i Terminologia en l’àmbit del multilingüisme, per garantir textos i material didàctic, ha de permetre potenciar el català i afavorir alhora l’aprenentatge de llengües.


2.2. Quant al multilingüisme

2.2.1. En el context creixent de multilingüisme, el català ha de ser la llengua preeminent i de referència, la llengua de funcionament de la institució i la llengua d’ensenyament majoritària, per a la qual cosa cal la posada en marxa d’uns criteris o reglament d’usos lingüístics.

2.2.2. Per augmentar la docència en valencià cal progressar en la perfilació lingüística de les noves places i en la carrera docent del PDI. Igualment, caldrà establir objectius concrets i percentatges d’augment de docència en valencià i en les altres llengües.

2.3. Quant a l’acolliment lingüístic

2.3.1. La informació que han de rebre els estudiants d’acollida sobre la presència de la llengua catalana a la universitat s’ha de presentar en positiu i com un valor afegit a la seva formació.

2.3.2. S’han de refermar els programes d’aprenentatge de la llengua, especialment a les universitats d’origen.

2.3.3. S’han de programar i millorar les activitats d’acolliment lingüístic per als estudiants nouvinguts.

2.4. Quant al català a la UE

2.4.1. Des de l’UJI s’ha de defensar la presència de la llengua catalana dins la UE.

2.4.2. El català ha de constar en la documentació acadèmica que es genere arran de la implantació de l’EEES, per exemple en el suplement al títol, juntament amb l’anglès.

Castelló de la Plana, 24 de març de 2010

Els fills

La vida ens porta per situacions diverses en el seu recorregut. De vegades, en una revolteta, apareix una sorpresa bona que ens fa feliços i ens fa concebre esperances de futur. En una altra revolta del camí apareix la malaltia, que ens colpeja sense saber què fer o com reaccionar, i comences a formar part de la gran quantitat de persones de la humanitat que pateixen per una cosa o altra.

Així ens passa amb els fills, estem contents si ells ho estan i estem tristos si ells també ho estan. I tot i que la nostra vida hauria de ser viscuda per ella mateixa no ens en podem desfer de viure allò que els fills ens deixen compartir de les seues vides.

I te n'adones de l'important que són per a tu i per a la teua felicitat. Quan estem bé ningú no necessita ningú però quan algú de nosaltres està malament, tots fem pinya al seu costat. També hauríem de compartir més els moments bons per a quan arriben els difícils estar preparats per al que calga.

No hauria de ser aquest un pensament pesimista sinó per intentar millorar ara que som a a temps.

Els sous dels funcionaris

He enviat un comentari a un article del diari "El País" sobre els sous dels funcionaris. Òbviament està en castellà:

"Es absolutamente indignante que se quiera transferir la idea que los empleados públicos son (somos) personas aprovechadas. Que se lo pregunten a los bomberos, policías, maestros, médicos, o a qualquier empleado público normal (tambíén hay deshonrados, como en la construcción, el metal o el textil). ¿Hemos de volver a lo de antes: "passa más hambre que un maestro de escuela" o a la miseria de los cuarteles de la Guardia Civil, por ejemplo?

Pero eso no es lo peor. Habla el Gobierno que no va a reponer más que a 1 de cada 10 de los que se jubilen o se vayan (tasa de reposición, lo llaman). Y qué vamos a hacer si se jubilan maestros, mèdicos, o funcionarios de justicia? La Justícia està bajo mínimos, faltan médicos y faltan maestros para sustituir a los que se ponen enfermos. No los vamos a reemplazar?

No habla el Gobierno de crear empleo? No va haber entonces oposiciones para cubrir las miles de vacantes que se van a producir?

Los sueldos de los empleados públicos siempre subieron por debajo del IPC y no tenemos cláusula de revisión salarial como pactan la mayoria de convenios colectivos de los trabajadores de este país.

Estamos de acuerdo en apretarnos el cinturón (por ejemplo: este año nos han subido el 0,3% y en los convenios col·lectivos del resto de trabajadores se ha pactado el 1%).

Por favor, basta ya de demagogia y de intoxicar a la opinión pública como hizo este periódico días atrás. Preparaban la "confusión de estos días?

Cordialmente,"

No a la jubilació als 67 anys

Ja feia dies que volia deixar escrita la meua oposició a l’endarreriment de l’edat de jubilació als 67 anys. Aquests dies els arguments s’han repetit moltíssim. Que el Govern vulga carregar i desviar l’atenció de la crisi econòmica focalitzant-la en la reforma de les pensions de jubilació és un error de gros calibre. Alguns, com el Col•lectiu “Crisi” ja fa temps que diuen que la crisi la paguen els rics. I els bancs, que han guanyat tots milions d’euros amb els diners que els hem deixat entre tots. Moltes mesures es poden prendre abans d’arribar a això.

Que el Govern anuncie primer que vol fer mesures socials i que no es retallarà la despesa social i ara pretenga que tots cobrem menys quan ens jubilem i, a més més, ho cobrem dos anys més tard, no és un plantejament correcte sota el meu punt de vista. Com tampoc és correcte que un Govern d’esquerres (pretesament d’esquerres) porte a la pràctica aquestes mesures que suposen retalls de drets adquirits pels treballadors.

Barrejar la reforma laboral (sempre serà també per retallar conquestes i drets dels treballadors) amb la reforma del sistema de pensions (que es troba perfectament sanejat) és un mal plantejament. Mal ho tindrà ZP en les properes eleccions si no rectifica aquesta política. Per acabar-ho d’adobar Rajoy diu que ara no és partidari del retard en l’edat de jubilació, a qualsevol carro electoral puja per guanyar vots. Ja poden alabar a ZP les institucions monetàries internacionals, els economistes neoliberals, la patronal i la OCDE. Per què serà? Si a mi em passara això, m’ho faria mirar.

Per això ahir vaig eixir al carrer amb alguns milers de persones més a Castelló, tenia ganes de manifestar que no hi estava d’acord amb aquesta proposta del Govern.

Carnestoltes a Morella.

De xicotet no recorde haver-me disfressat mai. Al col·legi no féiem celebracions on ens haguérem de disfressar. Vaja, no sé si es pot comptar com a disfressa portar el cirialot a la processó del Corpus; ho féiem perquè ens donaven vint duros de l'època. Que no eren pocs diners i hi havies de parar compte perquè uns estaven fofos però els altres estaven massissos i pesaven molt. Deia que no m'havia disfressat. També una altra vegada en un Anunci del Sexenni, quan tindríem 14 o 15 anys ens vam disfressar de hippies per eixir en una carrosa a tirar confetti. Després, de major, ja ho hem fet algunes vegades més, amb els amics, als anuncis de les Festes i també en alguns Carnestoltes, de vaquers, de moros. La darrera vegada de Carnestoltes anava de moro amb uns cartells enganxats al pit i a l'esquena demanant la pau i el No a la guerra, protestant contra la guerra d'Irak. Ara ja no preguntem de què ens disfressarem, es dóna per entès que de no res :-(  Estic esperant el proper Anunci, encara m'agradaria eixir i tirar confetti.

El Carnestoltes de Morella és molt participatiu. Hi van quasi totes les quadrilles de gent jove del poble. I hi ha disfresses molt originals. És una bona ocasió per tornar al poble, vore la desfilada, sopar amb els amics i passar un cap de setmana diferent.