dissabte, 30 de novembre del 2013

Eleccions anticipades ja! Fabra dimissió! Manifestació a València i a Alacant 30 11 2013.

Capçalera mani València
Milers de persones estan marxant a hores d'ara a València i a Alacant demanant eleccions anticipades i la dimissió del president Alberto Fabra. No sé per què a Castelló no ens han convocat per eixir al carrer :-( Precisament i amb més força, per ser el poble d'Alberto i de Carlos, també podem i devem dir la nostra.




Eixida de la mani
No és casual que ahir, abans del tancament definitiu de Canal 9, la RTVV tinguera un seguiment del 30% de quota de pantalla quan abans en tenia al voltant del 3 o el 4%. Això vol dir que hi havia molta gent interessada seguint en directe  les últimes hores d'emissió i la presa per les forces de l'ordre públic de la televisió valenciana. Seguint l'anul·lació en directe de l'únic mitjà d'expressió públic d'abast de País Valencià en valencià.




Totes aquestes fotos les he pujades de twitter, de gent que ha anat penjant-les i que ens han fet partíceps del recorregut.
La coalició Compromís
Escola Valenciana











#rtvvvnoestanca i #fabradimissió #rtvvtornarà. Per una televisió de nova planta: pública, de qualitat, plural, independent i en valencià.


Pancarta al balcó d'un carrer de València

divendres, 29 de novembre del 2013

Més dura serà la caiguda!

Cartell de Més dura serà la caiguda
L'any 1956 el director estadounidenc Mark Robson estrenava el film Més dura serà la caiguda (The harder They fall en l'original) protagonitzada per Humphrey Bogart, Rod Steiger, Jan Sterling, i Mike Lane.

Eddie Willis (Humphrey Bogart) és un veterà periodista que serà requerit com a agent de premsa per un promotor boxístic, Nick Benko (Rod Steiger) per promoure un boxejador argentí, de pes i estatura impressionants, però sense cap habilitat per a la boxa,  "Toro" Moreno (Mike Lane), a qui fan creure que és un gran campió arreglant els seus combats. "El film estableix una incisiva, naturalista i agra estampa de les corrupteles i personatges que envolten el pugilisme". Per cert, aquesta seria la darrera pel·lícula de Humphrey Bogart, que moriria després d'un càncer d'esòfag.

He fet aquesta introducció per reflexionar sobre el paper que juga Alberto Fabra en la pel·lícula que estem veient tots els valencians i els ciutadans de tot aquest món interconnectat a través de les xarxes socials.

Alberto Fabra, és sense dubte, "Toro" Moreno, personatge introduït en el ring de la política pel promotor sense escrúpols Francesc Camps, com a successor seu, i format en el gimnàs de Carlos Fabra, a l'Alcaldia de Castelló.

Com "Toro" Moreno, que va acabar a l'hospital amb la mandíbula trencada per Buddy Brannen, deixat per tots i sense un duro, així acabarà el nostre Alberto i el Partit Popular de la "Comunitat Valenciana", derrotat en les urnes i oblidat pel seu partit i d'aquelles persones que ara es fan fotos en esmorzars a Madrid amb ell.

Són massa les humiliacions que el poble del País Valencià està patint. No vaig a estendre'm amb un memorial de greuges per totes les iniquitats i vergonya pels quals els valencians som coneguts en el món sencer (Gürtels, "aeropuerto del abuelo", "yo me pago mis trajes", foto de Camps i Rita en el Ferrari de la Fórmula 1, ex-presidents de diputació condemnats per frau fiscal, diputats demanant l'indult d'alcaldes corruptes...).

La gota que vessa el vas és el tancament de RTVV. Una corporació pública valenciana manipulada informativament, mal gestionada econòmicament, massa engreixada de personal afecte al règim i, tot s'ha de dir i precisament per això, que jo no veia quasi mai, excepte quan nevava al meu poble. Tot això és cert. Però també ho és que la culpa de tot això no la té el poble valencià, ni els treballadors de la casa, ni l'oposició qualificada per Alberto de "bipolar". No vull que RTVV es tanque, però no perquè seguisca com abans, sinó perquè la vull de nova planta: pública, de qualitat, plural, independent i en valencià.

Hem de reaccionar i deixar de ser el poble "moll" (adjectiu amb els quals ens qualificava des de Madrid el Comte Duc d'Olivares) i "ajustadís" (en paraules de Joan Fuster en Nosaltres els valencians).

La reacció no pot ser una altra que demanar que el nostre Honorable Alberto (què trist! tan alt, tant guapo, tan prim i tan ros!) convoque eleccions com més promte millor, que aquest govern ha perdut tota la credibilitat (fins i tot el bon xic i alcalde de Teulada, Josep Ciscar, a qui va posar Camps en el Consell i Alberto ha fet vicepresident, ha enganyat el Comitè d'Empresa donant-los esperances sobre el no tancament de RTVV), i que no podem esperar fins al 2015. Que ho sàpiguen: com més esperen, com el "Toro" Moreno, més dura serà la caiguda!




dimecres, 30 d’octubre del 2013

Èxit de la xarrada "Música combativa. Una història de repressió"

Concentració per la llibertat d'expressió
Èxit de la concentració per la llibertat d'expressió a l'Àgora de l'UJI, on centenars d'estudiants s'hi han manifestat. Sols quatre crits d'una dotzena d'Espanya 2000.

Cal felicitar el Front d'Estudiants Universitari, organitzador de la concentració i de la xarrada "Música combativa. Una història de repressió" per la claredat d'idees i la fermesa en la defensa de la llibertat d'expressió.


JuanRa (de KOP) durant la seua exposició
Igualment, al Consell de Direcció de la Universitat, per la campanya enorme de pressió en els mitjans de comunicació i en els mateixos estudiants que ha comportat que l'assistència a la conferència fóra massiva, com no recorde altres conferències en molt de temps.

I el contingut de les exposicions dels conferenciants també molt il·lustratives.




L'aula a rebentar
Tot en conjunt un èxit dels "alternatius" o com deia un dels ponents, ells són el món real, no seran els "altres", els alternatius?

dimarts, 29 d’octubre del 2013

No en el meu nom!

Cartell taula rodona Música
Combativa
El Consell de Direcció de l'UJI prohibeix la taula rodona "Música Combativa. Una història de repressió", amb la participació de Titot (cantant de Brams), Nega (Los Chikos del Maiz) i Juanra (cantant de KOP). El Consell del'Estudiantat i el Front d'Estudiants Universitaris mantenen la convocatòria per a demà a les 12 hores. A les 11.30 hores front a l'obelisc de l'Àgora.

 http://www.vilaweb.cat/noticia/4151611/20131023/uji-prohibeix-acte-presencia-cantant-kop.html

Aquesta decisió ha estat presa per la pressió de grups dretans i conservadors com les Noves Generacions del PP, però no en el meu nom!


Missatge del vicerectorat d'Estudiants, Ocupació I Innovació Educativa
anunciant mesures disciplinàries

dimarts, 28 de maig del 2013

Moustaki



Georges Moustaki
Fa poc comentava amb la meua dona que com quan es mor una persona que vols no és fins que passa un temps que te n'adones del vuit que ha deixat i la ferida comença a fer-te mal. Amb Moustaki (Alexandria, 3 de maig de 1934- Niça 23 de maig de 2013) em passa el mateix. La meua generació va créixer amb Moustaki; jo el vaig descobrir a principis dels 70 i crec que ja no em va abandonar mai. De fet, com  tants d'altres vaig fer un intent de traduir algunes de les seues cançons, que ara no sé on paren, com "Le meteque" i "Le temps de vivre" i algunes altres eren habituals sempre que agafàvem la guitarra, com "Ma solitude" , "Ma liberté" , "Il y avait un jardin"..."Il est trop tard" . Cada títol de cançó era una definició d'un estat d'ànim pel que passàvem.

Eren tota una generació: Brel, Ferré, Brassens, Gréco, Montand, Piaf... per als qui estudiàvem francès a la Universitat de València era un privilegi poder entendre les lletres i fins i tot tocar algunes de les seues cançons, en alguna ocasió a la mateixa classe d'una professora propera a nosaltres que ens animava a fer-ho. La cançó, la chanson, francesa de qui va beure la nova cançó i als qui admiràvem tant.

Brel era el mestre, la seua descripció dels amors, els ports de mariners, el món interior i l'exterior hipòcrita; la fina o no tan fina ironia de Brassens... però Moustaki era la senzillesa, tant de llenguatge com de composició. Amb qui et podies identificar plenament. Ell estava sempre acompanyant-nos en totes les nits d'amor, amb Leonard Cohen, Facundo Cabral, Llach, José Feliciano, Maria Dolores Pradera, Pink Floyd, Serrat...

Ara estic escoltant "Le facteur".

Le jeune facteur est mort
Il n'avait que dix-sept ans

L'amour ne peut plus voyager
Il a perdu son messager

C'est lui qui venait chaque jour
Les bras chargés de tous mes mots d'amour
C'est lui qui portait dans ses mains
La fleur d'amour cueillie dans ton jardin

No és prou, ja ho sé, amb aquestes quatre ratlles per retre-li un homenatge i testimoniar-li la meua admiració, la nostra admiració, perquè Moustaki és un poc de tots, però no volia que passara ni un dia més.