Les Normes de Castelló, la lectura i Albert Fabra

F. Sanchis, A. Fabra i M.A. Mulet

Hi ha persones que tenen el cognom Fabra i no estan acusades de suborn, per exemple un company meu de l'Institut, o també em vénen al cap altres persones anomenades així, com ara el mestre Pompeu Fabra, o els de les filatures, Fabra&Coats. També hi ha els qui es diuen Fraga, com un veí meu de l'escala; i fins i tot hi ha la ciutat de Fraga (ja sabem... de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó), i quan els pronunciem no pensem en Don Manuel.

Ho dic perquè divendres passat l'alcalde de Castelló,  Alberto Fabra, va declarar, aprofitant un conveni amb la Fundació Huguet (entitat valencianista de la ciutat, entre els membres de la qual hi van figurar Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i avui Ferran Sanchis o Vicent Pitarch) per promocionar la lectura en valencià, que donaria suport a una proposta del Bloc Nacionalista Valencià per declarar les Normes de Castelló Bé d'Interés Cultural (BIC), dins de la catgoria de béns immaterials. En aquest acte, l'alcalde de la ciutat, segons conten les cròniques, va llegir un text en valencià d'explicació de la promoció de la lectura en cinc espais públics de la ciutat (Grau, Censal,  Manuel Azaña, Centre Urban o el Primer Molí).

La novetat rau en el fet que l'alcalde de la ciutat i terme de Castelló va llegir el tex en valencià i va fer unes afirmacions que ni el més independentista dels nacionalistes seria capaç de fer. Però a més a més, amb "trellat", com diuen a la Plana, que és la variant del "seny" català.

L'alcalde, que a hores d'ara ja el podem anomenar Albert (amb accent tònic a la "e", i no Àlbert, com alguns presentadors de TVE), va declarar que l'Ajuntament de Castelló està compromés perquè el valencià siga la llengua de tots  i totes (compte!). I que el valencià ha de ser la llengua d'integració,  i més a Castelló, que és on més es parla (de la Comunitat, Regne o País).

Preguntat l'alcalde pels periodistes si alguns membres del PP s'ofendrien per declarar BIC a les Normes de Castelló, va respondre que aquestes Normes estan acceptades per tots i reconegudes per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Que ens va costar molt arribar al consens i ara hem de mantenir-lo.

Les Normes de Castelló seran, per tant, i gràcies a la majoria absoluta del PP a l'Ajuntament de Castelló (si després ho aprova el Consell de Paco Camps), Bé d'Interès Cultural Immaterial, com el flamenco, els castellers, o la dieta mediterrànea. I a mi això ja m'agrada. Caldrà dedicar a les Normes algun espai públic més (ja tenim una plaça a Castelló amb aquest nom, enfront de la caserna de la Guàrdia Civil, per si de cas) alguna sala d'exposició permanent, i, sobretot caldrà promocionar el seu ús. I tothom de Castelló i comarques haurà de saber què és això de les Normes de Castelló. En definitiva, l'única manera de promoure les Normes serà parlar, no de les Normes, sinó parlar en valencià.

Inqüestionable. Albert Fabra és alt i ros, del PP sí (encara que això pot passar a les millors famílies). Ara sols falta que parle en valencià.  Si ho fera alguna vegada, de les mil vegades que intervé en públic en castellà a l'Ajuntament o a les Corts Valencianes, em pensaria de donar-li el meu vot.  Llàstima que estic empadronat a Morella!

Empleats públics i productivitat

Un anunci més avui als diaris sobre els funcionaris . Segurament el Govern aconsegueix el que pretén: desviar l'atenció de la crisi econòmica. Les coses cal explicar-les bé. A mi no em molesta com a empleat públic que es parle de millorar la productivitat.

Què és la productivitat: la relació entre la producció obtinguda i els factors emprats (energia, treball, etc.) per obtenir-la en un període de temps determinat (segons el diccionari).

Si això significa reconèixer, recompensar i estimular els esforços que els empleats públics estan duent a terme d'una manera continuada per millorar el funcionament del servei, per augmentar la producció de béns i/o serveis en relació amb els recursos emprats i augmentar, també, la satisfacció dels ciutadans, usuaris d'aquests béns o serveis, dic que no em sembla malament que es pague més als funcionaris com es paga més als empleats comercials d'una empresa de ceràmica que venen més metres quadrats de gres ceràmic.

Si això és lligar la productivitat dels funcionaris al seu sou, hi estic d'acord. Però si el que es pretén és pura i simplement buscar excuses per tirar gent al carrer quan estem en quadre, rebaixar més els sous quan fa anys que perdem poder adquisitiu, embrutar la imatge dels funcionaris públics com s'encarreguen els mitjans de comunicació de fomentar, llavors em trobaran enfront i  els que manen es trobaran amb que molta gent prefereix votar a l'original i no a la còpia, i a la resta que no els votem aconseguiran fartar-nos i sumar un greuge més a la llista.

La jubilació a França

Aquest cap de setmana, entre amanides, pizzes i bacallà, parlàvem amb uns amics a la fresca dels porxes de Morella sobre les jubilacions a França. He intentat reflexionar i buscar més informació, per aclarir-me jo mateix, sobre la reforma de les pensions a l’estat veí.

El model francès regula la jubilació comptant els anys de carrera professional i no a través de l’edat física. Així, a partir d’ara, un treballador es podrà jubilar a França als 62 anys però sempre que tinga cotitzats 41 anys i tres mesos

En concret, el text presentat pel Govern francès anuncia que l'edat de jubilació s'augmentarà de forma progressiva, quatre mesos per any, per arribar als 62 anys en 2018.

A més, també s'incrementarà el període de contribució a la seguretat social necessari per cobrar la pensió màxima fins als 41 anys i tres mesos, enfront dels 40 anys i mig necessaris en l'actualitat.

També s'ampliarà en dos anys l'edat per aconseguir la pensió de jubilació completa, que augmentarà de 65 a 67 anys.

O dit d’una altra manera, sols es podran jubilar als 62 anys (edad mínima legal de jubilació) els qui hagen cotitzat 41 anys i tres mesos. La resta han d’esperar treballant fins que acomplisquen els 41 anys i tres mesos de cotització o fins que arriben als 67 anys, edat en la qual se suposa que, encara que no hagen arribat a cotitzar els 41 anys i tres mesos, igualment cobraran el 100% de la pensió, sense descomptes.

La proposta ha tingut una dura resposta entre els treballadors i els joves francesos. Això si s’aplicara a l’estat espanyol seria terrible per als nostres joves, amb l’actual percentatge d’atur tan gran que hi ha (més del 40%) i el retardament en l’edat d’incorporació al treball. Les dues coses: el període de cotització i l’allargament en l’edat de jubilació dels treballadors actuals anirien en contra nostra i dels joves.

Personalment, més d’una vegada m’he manifestat a favor d’augmentar el percentatge de cotització a la Seguretat Social i en contra d’allargar l’edat de jubilació o el període de còmput.

A Espanya en aquests moments calen un mínim de 35 anys cotitzats per rebre la pensió màxima, sempre que una persona es jubile als 65 anys. La jubilació anticipada, a partir del 61 anys té una reducció del 8% del total per cada any que una persona es jubile abans dels 65 anys (parlem del Règim General de la Seguritat Social, no de casos especials, com ensenyants, etc.).

Si algú que em llegeix pensa que estic equivocat en les interpretacions que faig li agrairia que m’ho diguera.

El Sàhara Occidental الجمهورية العربية الصحراوية الديمقراطية

Bandera

"Sàhara" vol dir "desert" en àrab, El Sàhara, el gran desert, que va des del Mar Roig fins a l'oceà Atlàntic. I en aquesta riba és on es troba el Sàhara Occidental. La seua població està al voltant dels 270.000 habitants en una extensió de 266.000 km2.

En 1965 l'ONU va proclamar el dret a la autodeterminació del Poble Sahrauí i va instar Espanya que posara en marxa la seua descolonització.  L'any 1974 Espanya va acabar l'elaboració d'un cens per a la celebració d'un referèndum l'any 1975.

En aquests moments es fan més sonores les pressions annexionistes marroquines i mauritanes sobre aquest territori.  El 6 de novembre de 1975 Hassan II llançava la Marxa Verda sobre aquests territoris on prop de 350.000 persones amb ajuda de policia i exèrcit van envair part del territori. 

El Govern d'Arias Navarro, mitjançant els Acords de Madrid, el 14 de novembre 1975, decidia anar-se'n del que considerava una província, (recordem que Franco mor el 20 de novembre de 1975, per tant, Espanya està en ple període la transició) i deixa l'administració del Sàhara al Marroc i Mauritània.

En eixe procés per deixar l'administració espanyola del Sàhara al Marroc va pesar la por al naixement d'un estat lliure davant de les Canàries, fet que podia ser un "mal exemple" per als habitants de les illes. També eren  problemes la falta de treball i d'habitatge per al 80% de la població que havia deixat de ser nòmada i s'havia convertit en urbana.

El 26 febrer de 1976 Espanya abandona definitivament les seues posicions al Sàhara que són ocupades pels marroquins. Un  dia després, el 27 de febrer, el Front Polisari proclama la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Tres anys abans, en 1973, s'havia format el Congrés Constitutiu del Front per l'Alliberament de Saguia el Hamra i Río de Oro, conegut com a Front Polisari i liderat per El Uali Mustafa Sayed.

Mauritània immersa en problemes interns renuncia a les seues pretensions sobre un tros del Sàhara que és ocupat també pel Marroc.

El Front Polisari, que es declarava socialista,  va rebre l'ajuda dels països progressistes de la zona (Argèlia i Líbia), però per la mateixa raó la complicitat dels Estats Units d'Amèrica amb el Marroc i alguns països àrabs van ser determinants per a la Marxa Verda i l'annexió total del territori per part del Marroc.

La diplomàcia i els diversos enviats especials de l'ONU no han trobat la solució definitiva al problema. La darrera proposta, el Pla Baker II pretenia una autonomia descafeïnada per al Sàhara depenent del Marroc i al cap de 5 anys la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

El problema del cens

Un dels principals problemes per a la solució del problema, independentment que al Marroc li serà molt difícil, per no dir impossible, acceptar la independència del territori, rau en el cens.

En aquest sentit, una documentació essencial per a conèixer el Sàhara Occidental és l'Informe del Secretari General de l'ONU sobre la situació relativa al Sàhara Occidental de 17 de febrer de 2000, distribuïda per Carlos Ruiz Miguel, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Santiago de Compostel·la, en la web d'Um Draiga (Amigos del Pueblo Saharawi en Aragón).

En aquest Informe es descriu que la MINURSO (missió de les Nacions Unides encarregada d'elaborar el cens) va concloure el 30 de desembre de l999, segons el previst, la identificació dels sol·licitants individuals a figurar en el cens (...) Per tant, el nombre de sol·licitants entrevistats des que va començar el procés d'identificació en 1994 ascendeix a un total de 198.469. (...) el nombre de sol·licitants que tenen dret a votar ascendeix a un total de 86.386”.

Marroc reclamava que 79.000 persones més foren incloses com a possibles votants. No obstant això "per a sorpresa i consternació" del Marroc poques persones van ser incloses al cens per la missió de l'ONU.

L'informe del Secretari General de l'ONU especificava:

"33. Si s'ha de jutjar per les dificultats i demores amb què ha ensopegat la MINURSO des d'un començament en el procés d'identificació, inclòs l'establiment dels criteris sobre els requisits que han de reunir els votants, ambdues parts semblen compartir la opinió que la composició de l'electorat predeterminarà el resultat del referèndum. Per tant, en diferents moments una o una altra de les parts s'han negat a cooperar amb els procediments d'identificació de la MINURSO per considerar que tal vegada a la llarga ells podrien inclinar al seu favor la composició de l'electorat. De fet, durant tot el procés d'identificació, la cooperació d'una o una altra de les parts amb la MINURSO ha estat dictada per la seua percepció de com els resultats podrien afavorir a l'altra part.

34. És probable que les mateixes preocupacions bàsiques imbuïsquen també el procés d'apel·lacions. Amb 79.000 apel·lacions ja presentades de la primera part de la llista provisional de votants, la MINURSO encara la perspectiva de rebre fins a 60.000 apel·lacions addicionals de la segona part de la llista abans del venciment del termini el 25 de febrer de 2000. Les posicions respectives de les parts no permeten augurar una ràpida solució de la qüestió de l'admissibilitat de les apel·lacions per a les audiències. En aquestes circumstàncies, ja no resulta vàlid el cronograma previst, com vaig indicar en el meu informe anterior, i la data del referèndum, que ha estat posposada reiterades vegades des de 1991, encara no pot fixar-se amb certesa en aquests moments. "

El perill sembla estar ara en l'acceptació del Pla Baker, i en la possibilitat que el Front Polisari cedisca i assumisca que puguen participar en les votacions les persones que hagen residit de forma contínua en el Sàhara Occidental des del 30 de desembre de 1999, una exigència del Marroc per incloure a les comunitats marroquines desplaçades a la zona (al voltant de 130.000 persones). A més votarien els majors de 18 anys reconeguts com a votants sahrauís per la MINURSO fins al 30 de desembre de 1999 (les 86.386 persones citades més amunt) els refugiats d'Algèria i altres països inscrits en les llistes d'ACNUR (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) fins a octubre de 2000 (uns 160.000).

Ara s'han iniciat unes converses entre el Front Polisari i el Marroc que, d'alguna manera, em recorden a les iniciades, també als EUA, entre palestins i israelians. És una comparació amarga, amb diferències en els processos, però en tots dos casos hi ha dos estats annexionistes que oprimeixen i ofeguen les legítimes aspiracions de Palestina i de la República Àrab Sahrauí Democràtica a ser lliures i a poder decidir el seu futur.

La fragilitat del ser

Ahir a la vesprada, com alguns dies, la meua dona i jo anàvem a traure a passejar a Quico, el nostre gosset, i de passada caminar una mica fins a l’ermita de Lledó. El temps ja havia canviat. De la calor intensa i del blau del cel del matí que ens va permetre viure unes hores la bigarrada fira medieval de Mascarell, havíem passat al fred que ens portava el vent del nord i a percebre com a hivernal el capvespre que anava avançant en fer-se de nit. Comentàvem el volum de trànsit tan important, malgrat el mal temps, que procedia de tots els indrets, del nord i de l'oest canalitzat per les rondes de circumval•lació, de la platja o Benicàssim per l’avinguda de Lledó; i si les fulles dels plataners que vorejen el passeig de Lledó omplirien els jardinets o els jardiners tallarien les branques dels arbres abans que caigueren.

En la rotonda on hi ha instal•lada una imatge de la Verge de Lledó i a punt de creuar el pas de zebra cap a Castelló, una senyora major escridassava una furgoneta que no l’havia deixat creuar pel pas de vianants. Després vam passar nosaltres enfilant el passeig cap a la ciutat. Encara no hauríem caminat uns cinquanta metres quan vam sentir un colp sec al darrere: “han atropellat algú” vam pensar.

Després d’uns instants de dubte vam decidir tornar a vore què havia passat. Efectivament, un cotxe s’havia endut per davant dos dones que passaven en aquell moment pel pas de zebra. Les dos estaven esteses a terra, una al costat de la vorera i l’altra al costat de les rodes del cotxe, a uns metres del pas de zebra. Una estava conscient, i sense saber què li havia passat escoltava les indicacions d’una altra dona que li deia que no es moguera. L’altra dona junt al cotxe estava inconscient mentre una dona li feia massatges al cor i un jove li bufava aire pel nas. La persona que conduïa el vehicle, commocionada per l’accident, telefonava a la policia i a emergències. Al cap d’uns deu minuts o un quart d’hora va arribar la policia i una mica després dues ambulàncies per fer-se càrrec de la situació.

Vam tornar a casa impressionats pel que havia passat. Pensàvem que era com una ruleta russa, que a algú li havia de tocar aquella vesprada: primer va passar la senyora major, amb dificultats, després nosaltres i darrere de nosaltres ja va ocórrer l’accident.

Avui he llegit al diari que de les dos dones atropellades, una té diverses fractures però no es tem per la seua vida; l’altra, que tenia ahir la cara blanca, les dents blanques i la mirada perduda, està en mort cerebral.

Independentment de la perillositat de les rotondes i dels passos de vianants, quina enorme fragilitat que tenim, per passar en un instant d’un agradable passeig de conversa amb una amiga al moment final de l’existència!

Obama

Barack Obama

Vaig seguir amb molta expectació les passades eleccions presidencials nordamericanes i el duel entre Barack Obama i Hillary Clinton (o Rodman, com seria per aquestes terres), suposo que, com molta gent, interessat per saber qui seria el nou emperador/ora de la galàxia. Personalment m’inclinava per Obama i el seu esforç titànic per contrarestar el poder dels mitjans de comunicació i els diners que els empresaris donaven als republicans per a la campanya.

Tot aquell exèrcit de voluntaris que Obama va desplegar en tots els racons dels EUA per enviar missatges per internet, per anar casa per casa recollint el vot i l’esperança dels negres, dels hispans, dels deixats de la mà de déu, per albirar noves polítiques socials, en les relacions internacionals, en tots els ordres de la vida. Molts d'aquells que el van votar il·lusionats l'han abandonat ara en la votació del passat dimarts. Frustació diuen. Perquè no s'ha aconseguit en dos anys el que esperaven o perquè ja no s'aconseguirà en els dos anys que resten?

El dia que va guanyar l’elecció va ser un dia històric. Però molts pensàvem que no tardaria molt a decebre els qui l’havien votat, per la magnitud de l’empresa i per les forces econòmiques adverses que farien tot el possible per impedir-li canviar el país en el context de crisi que es va trobar.

Ara, després d’aquestes eleccions de renovació de la cambra de representants i del senat ens quedem amb un regust amarg, per la contundència del guany republicà en el Congrés. Què ha passat? Per què no accepten els nordamericans la reforma sanitària? No s’han donat encara prou diners a les empreses que són les que han de crear llocs de treball? Amb quina rapidesa s’ha de recuperar l’economia per eixugar el 10% d’atur que tenen allí?

La comparació amb Zapatero és inevitable. Suposo que Zapatero estarà també acollonat a la vista del que li ha passat a Obama. Els dos anys que li queden a Obama per a les eleccions seran de vore. Com diu la ja propera expresindenta del Congrés americà, la senyora Pelosi, ells han fet el que calia però l’atur i la debilitada economia dels EUA els han passat factura. Tot això em sona, més si tenim en compte les enquestes tan desfavorables a Zapatero, que l’economia espanyola està molt més debilitada que l’americana i que l’atur és més del doble que l’americà. Les previsions per al PSOE són, doncs, negres. Queda un any i mig per a les eleccions. Sabrà o podrà Zapatero adreçar el rumb? Quin paper li correspondrà a l'esquerra en aquest dos anys?

En girar el cantó estan esperant els taurons desmantelladors de l'estat de benestar: Cameron, Sarkozy, Rajoy...

24 hores per salvar a Sakineh

Saps que Iran podria executar a Sakineh Ashtiani demà o avui mateix?

Acabo d'enviar un missatge urgent als aliats d'Iran i potències clau perquè intervinguen i ajuden a protegir la vida de Sakineh. Per favor, llegeix l'email d'ací baix i uneix-te enviant el teu missatge ara:

http://www.avaaz.org/es/24h_to_save_sakineh/98.php?CLICKTF
-----
Benvolguts amics i amigues,

Demà (o avui mateix) Iran podria finalment executar a Sakineh Ashtiani.

La nostra mobilització mundial va ajudar a detenir la injusta sentència que la condemnava a ser lapidada el juliol passat. Ara ens resten menys de 24 hores per salvar la seua vida.

Governs aliats d'Iran i altres potències internacionals clau són la nostra última esperança. Ells podrien persuadir a Iran sobre l'alt cost polític que tindria aquesta execució. Fes clic a baix per demanar-los que actuen amb urgència, i reenvía això a tots els teus coneguts. Et portarà 3 minuts. Pot ser que nosaltres representem la seua última oportunitat de viure.

http://www.avaaz.org/es/24h_to_save_sakineh/98.php?CLICKTF

El cas per adulteri de Sakineh és una tràgica farsa, repleta de violacions als drets humans. Primer, va ser sentenciada a la lapidació. Però el govern iranià es va veure forçat a revocar la sentència davant la revolada mundial generada pels seus fills en contra d'aquest judici absurd. Sakineh no parlava la llengua usada en la cort que la jutjava i, a més, els suposats incidents relacionats amb l'adulteri van ocórrer després que el seu marit morís.

Després, el seu advocat es va veure obligat a l'exili, i la fiscalia va presentar una altra acusació fraudulenta que la condemnava de nou a la pena de mort: l'assassinat del seu marit. Malgrat haver estat jutjada dues vegades pel mateix càrrec (Sakineh ja està complint una condemna per la seua presumpta complicitat en aquest crim), Sakineh va ser torturada i forçada a aparèixer en la televisió nacional "confessant" i declarant-se culpable. Des de llavors, el règim ha detingut a dos periodistes alemanys, a l'advocat de Sakineh i al seu fill, qui valentament ha liderat la campanya internacional per salvar a la seva mare. Tots romanen a la presó, i el fill de Sakineh i el seu advocat també han estat torturats, sense que puguen exercir el seu dret a un advocat.

Ara, activistes pels drets humans a Iran ens acaben d'informar que les autoritats de Teheran han emès l'ordre d'execució immediata: Sakineh està en la llista i demà és el dia previst per a la seua execució.

La nostra persistent campanya va portar a Iran a abandonar la condemna de lapidació Sakineh i va aconseguir capturar l'atenció dels líders dels països amb influència sobre Iran, com Turquia i Brasil. Alcem de nou les nostres veus per detenir aquest tractament inhumà i la seua mort, aconseguir el seu alliberament, la del seu advocat, el seu fill i els periodistes alemanys. Envia un missatge i comparteix aquesta crida urgent amb els teus amics i familiars:

http://www.avaaz.org/es/24h_to_save_sakineh/98.php?CLICKTF

Les protestes ciutadanes massives posseeixen l'autoritat moral necessària per detenir la comissió de crims atroços. Usem aquestes 24 hores per enviar un missatge clar - el món està observant i estem junts avui per salvar la vida Sakineh i lluitar contra la injustícia a tot arreu.

Amb esperança i determinació,

Alice, Stephanie, Pascal, Giulia, Benjamin i tot l'equip d'Avaaz.

Més informació:

"Iran: Ashtiani pot ser executada demà", AnsaLatina:
http://www.ansa.it/ansalatina/notizie/rubriche/mundo/20101102182735169944.html

"Ashtiani serà executada el dimecres", EuropaPress:
http://www.europapress.es/internacional/noticia-ashtiani-sera-ejecutada-miercoles-20101102121345.html

"Es tem execució de dona condemnada a lapidació a Iran per a demà", El Tiempo:
http://www.eltiempo.com/mundo/medio-orient/es-tem-ejecucion-de-dona-condemnada-a-lapidacion-en-iran-per-manana_8258321-4

El PSOE rebutja la tramitació de la ILP Televisió Sense Fronteres

El PSOE rebutja la tramitació de la inicialtiva legislativa popular (ILP)Televisió Sense Fronteres que tenia per finalitat poder veure TV3 al País Valencià. És indignant. Però, per altra banda de què ens sorprenem?

Ací, al País Valencià, el PP no vol pactar amb Catalunya perquè vol un nou múltiplex de televisió i el PSOE al•lega motius pressupostaris dient que aprovar la ILP comportaria gastar-se diners en un nou múltiplex en un espai reservat per a freqüències de mòbils. Segurament no li'l volen donar perquè Camps repartiria les freqüències entre els seus amics.

El PSOE, d'altra banda, diu que, per veure TV3, Camps pacte amb Catalunya com ho ha fet Catalunya amb l'Aragó i les Illes. No es donen compte que, precisament per això, perquè Camps no vol pactar amb Catalunya, s'han arreplegat les signatures i s'ha promogut la ILP?

De tota manera, eixe no és el problema del PP ni del PSOE, com tampoc ho és rebaixar el sostre electoral del País Valencià del 5% al 3%.

Que tu què et pensaves? Que diuen al meu poble.

Eleccions catalanes. Sempre amb el tema de la llengua

Quan arriben les eleccions autonòmiques tornen a traure's de la falsa els fantasmes de la identitat nacional i inevitablement cada partit polític mostra la cara que creu que més vots pot donar-li entre l'electorat.

Al País Valencià (ja ho veurem abans del maig proper) aquells que no la parlen mai, tornaran a reivindicar la "llengua valenciana" diferent del català i a culpar els catalans de les nostres desgràcies, de tenir un Estatut millor que el nostre, de la manca d'aigua..., encara que hagen estat ells qui han construït les obres faraòniques, qui han actuat en els casos Gürtel, Fabra, Ripoll, Blasco, etc. , qui han malbarat els nostres diners i qui han actuat també en contra del català a l'ensenyament o als mitjans audiovisuals.

A finals de novembre són les eleccions catalanes i els partits polítics catalans mostren els seus encants a la ciutadania. Els partidaris del bilingüisme, com el PSC, demanen que dels dos debats cara a cara entre Montilla i Mas, un siga en castellà, per si algú no ho entén en català.  Si sol hi haguera un debat, en quina llengua hauria de ser? Quina por té el PSC a la llengua? És que no debaten sempre en català al Parlament de Catalunya? Per què ara aquest canvi? Almenys ja és un gest de cara a l'electorat, deu creure el PSC, que situa CIU en una posició de radicalitat si no vol acceptar debatre en les dues llengües. Cedirà CIU a les pretensions del PSC?

Aquesta, encara és la cara "amable" del debal lingüístic-identitari. Cal anar-se'n cap a un altre sector de l'arc parlamentari català per veure com les gasten. El PP recorrerà la LLei del cinema i la Llei del codi de consum. La primera pretén posar el català del cinema (sols es doblen el 3% de les pel·lícules exhibides a Catalunya) al mateix nivell que les pel·licules doblades en castellà i la segona que la població es puga adreçar i ser atesa en la seua llengua i que determinades publicitats, manuals d'ús, etc. estiguem almenys en català.

No li semblen bé al PP aquestes propostes fetes llei pels representants elegits entre tots, i com que no poden canviar-les al Parlament recorren als tribunals que segurament els faran més cas, com ho van fer quan van recórrer l'Estatut d'Autonomia davant del Constitucional, el qual ja va sentenciar que el català no pot tenir el caràcter de "preferent" en l'administració, per davant del castellà. I, a més, han de passar per la dreta als partits Ciutadans i UPD de la "pizpireta" Rosa Díez.

I per acabar-ho d'adobar també hi ha un recurs presentat per la Defensora del Pueblo contra la Llei d'acollida que estableix que el català és la llengua d'integració de la immigració. Defensora de què i de quin poble? 

Per tant, torna a ser la llengua i el debat identitari el centre de la campanya electoral. No havíem quedat que el problema era l'economia o és que ara no toca?

Amb aquests representants populars, aquests tribunals i amb  aquesta defensora del "poble" no teniu una sensació extranya? palpeu-vos les butxaques a vore si teniu la cartera!

Utopia de Leo Bassi

Divendres passat vam anar a vore Utopia, de Leo Bassi al Paranimf de l'UJI. La veritat és que feia molt de temps que no m'ho passava tan bé al teatre. Leo Bassi ens fa pensar, ens regala tendresa, amargura, i ens fa riure fins encanar-nos. Què més es pot esperar d'un espectacle?

El sistema neoliberal, la dreta, l'esquerra, la recerca de noves fórmules des de l'esquerra, l'internacionalisme, el laicisme, el pallasso blanc...per a arribar a una sorprenent proposta final que la dreta no soportaria.

Ens van passar dues hores sense adornar-nos-en. Felicite des d'ací als organitzadors del SASC de l'UJI que ens l'han oferit i han obert la temporada teatral de l'UJI amb aquest espectacle.

Un any de l'Aljub

En aquestes dates fa més o menys un any que vaig reprendre el blog que havia creat i deixat el 2006. En aquest temps he desat unes 75 entrades o escrits, algunes que tenia ja escrites i altres que he anat introduint. M'ha servit per escriure opinions o pensaments que tenia ganes de dir i no sabia on dir-los.

He intentat reproduir els meus dubtes i les vivències però sempre sense entrar massa en la intimitat meua i respectant la de les persones que m'envolten que també tenen dret a tenir-la, tot i que la d'un mateix segur que traspua al llarg de tantes entrades. Segur que al final cadascú es pot fer una idea de com sóc o com penso.

Probablement, el fet d'escriure o reflexionar en  públic deu tenir una mica d'exhibicionisme, però no crec que li faça mal a ningú i si algú comparteix els pensaments o pensa quelcom diferent sempre pot fer comentaris, o, senzillament, no dir res.

Això, avui l'Aljub fa un any i ho compartisc amb qui em llegeix.

La vaga general del 29 de setembre

La vaga general del 29 de setembre està provocant tot tipus de comentaris a la premsa i d'enquestes als diaris per veure què farem els traballadors el dia assenyalat. Personalment, crec que les mesures adoptades per ZP són una retallada de drets socials i laborals que havíem aconseguit els treballadors a base de lluites i negociacions fatigososes. Justificar l'acomiadament més barat i flexible, a la carta de l'empresari, o si aquest preveu que l'any que ve no obtindrà tants beneficis com enguany, dient, com ho diu ZP, que es crearà més ocupació i que aquesta ocupació serà més estable em sembla una contradicció in terminis.

Els empleats públics vam fer vaga ja el 8 de juny passat, per la retallada salarial (125 euros mensuals bruts en el meu cas, més el que em descomparan en la paga extra de desembre).  No sé encara quines han estat les conseqüències de la vaga i no he vist cap rectificació del Govern. Ara se'ns torna a demanar que anem a la vaga i tornarem a anar-hi, ara amb la resta de treballadors de l'estat en contra de totes les mesures proposades per a la reforma laboral. Servirà per a alguna cosa? El Govern també diu que no pensa rectificar. També es mereixeria una vaga general el Govern Valencià de Paco Camps per la desfeta de de la cosa pública, el malbaratament dels diners de tots, i tantes altres coses.

Després vindrà el retall a les pensions: més anys de còmput de vida laboral o allargar l'edat de jubilació, o totes dues coses. Jo, posats a pagar, i encara que siga entrar en el joc del debat sobre les pensions, preferiria pagar més i que no s'allargara el còmput de la vida laboral i, per descomptat, no a la jubilació als 67 anys. Les conseqüències pitjors d'això seran per als qui venen darrere.

Tot això tindrà conseqüències electorals? Per què l'esquerra li ha de fer el llit a la dreta? Creu ZP que així tindrà més vots? Calmarà els insaciables mercats? Al capdavall si l'esquerra i la dreta es pareixen tant, el dia de les eleccions, i a banda de la gran abstenció,  hi haurà qui preferirà votar l'original en comptes de la còpia.

L'opinió pública està desanimada: la majoria de la gent pensa que la vaga està justificada però no la pensa fer, una altra contradicció. Algú, molt proper a mi, em deia ahir que jo havia de fer vaga per coherència. No sé si sóc coherent o no. Els drets cal defensar-los o es perden: no em resigne.

Diari "Público" 24 d'octubre de2010 

A la Mútua el que és de la Mútua

Ara fa un any escrivia una entrada al blog, no sé si era la primera, en la qual em queixava del tracte que rebia al Centre Mèdic de l'UJI per part d'una infermera de la Unión de Mútuas que ve  a fer-nos l'extracció de sang amb ocasió de demanar-li que l'imprès de cessió de dades personals que la Mútua vol que li emplenem estiguera en valencià.

En aquell moment, i seguint les recomanancions de la Mútua, em vaig queixar d'aquest fet també al responsable del Centre Sanitari, el qual amablement em va atendre i em va dir que mirarien de solucionar-ho. Així va ser: el Servei de Llengües i Terminologia va traduir l'imprès i el va retornar.

Doncs bé, avui he tornat a fer-me l'extracció de sang per a la revisió i altra volta m'han demanat que omplira l'imprès de cessió de dades. L'imprès estava en castellà i...en valencià!

Ara tot pareix més normal i amable. Tot i que m'ha atès en castellà la mateixa infermera que l'any passat. Primer he notat com em passava suavet el cotó en pèl per damunt de la pell, com una lleugera carícia, i acte seguit la punxada a la vena, directa, ben executada, ràpida i sense contemplacions. M'haurà reconegut?

Si l'any que ve l'infermera extractora de sang em diguera "bon dia" en entrar-hi voldria dir que alguna cosa estaria canviant en aquest país.

Prolegòmens

El meu fill Maties és una persona extraordinària. Està buscant el seu lloc en la vida. I, buscant, buscant, ha fet aquest magnífic poema Prolegòmens després (o al mig) d'una etapa difícil. Esperem que prompte tinga el seu lloc web on redirigir els seus poemes i escrits. En la pàgina de goear on està penjat hi ha també la lletra. Ací n'hi ha un tros:


Els prolegòmens,
i les paraules encara disperses.
Caos a l'habitació, al cap, al cor,
tinc dificultats per passar el fil a l'agulla,
però  ja no tinc por a punxar-me els dits:
busco nous sentits que no estiguen repetits,
busco poemes que no estiguen ja escrits.

Els prolegòmens,
i les paraules encara disperses.
Algunes d'elles les he banyades amb el té de l'última examant,
deixant que el que em quedava d'amor per ella
es dissolgués entre herbes, sucre i llimona.
He deixat, sense escrúpols, que possibles versos d'amor s'ofeguen,
tractant de fugir d'un impossible d'ulls verds i llavis carnosos.
I mentre ella em contava la seva vida de somni,
jo besava la tassa per no besar-la a ella,
escoltant-la, estimant-la, apagant emocions glop a glop,         
engolint el té de silenci que inunda la boca, la gola, l'ànima,
i sentint com els mots, a punta de llengua, es fonien.
.........

La rogativa de Morella a Vallivana

Fa uns pocs anys que anem de rogativa. La rogativa de Morella a Vallivana. Però nosaltres sols fem un tros dels vint-i-dos quilòmetres que hi ha. Solem anar de Morella a la Torreta i dinem allà, tot i que l'any passat vam arribar fins al pont de la Bota. És una estona agradable perquè quasi no et dóna temps a cansar-te. La rogativa ix a les nou del matí del placet de l'Esglèsia i a les nou i mitja ja està parada a l'Hostal Nou per esmorzar. Enguany s'ha baixat perfectament per la costa de sant Vicent, que està acabada d'arreglar, amb el peiró dedicat al sant restaurat i una inscripció en valencià que recorda la vinguda del sant a Morella.

A les deu i quart, aproximadament, la rogativa emprén la marxa cap a la Torreta, on arriba sobre les dotze del migdia. De manera que, des de les dotze fins les tres i quart que torna a eixir, hi ha temps de sobra per descansar, fer-te una cervesa i preparar el dinar. Com deia, no patim massa: ens portem tauletes i cadiretes que muntem a l'ombra, i au! a provar el pernil, el formatge i la cecina; el vermut que comprem ací; una llanda de pataques i corder al forn i per acabar-ho d'adobar uns flaons amb moscatell. Ah! i el famós té amb aiguardent que preparen a la Torreta.

Clar! després d'això, qui té ganes de caminar?  Es repreten les coses i, qui vol, es posa en marxa, pasant pels mas de Masiana i, pujant amunt per arribar a la Creu, en la cruïlla amb la carretera a Vallibona, on comença la baixada fins al pont de la Bota. És el tros més bonic de la Rogativa, perquè va pel mig del monte, tot i que la baixada és difícil perquè és molt pronunciada.  Cap a les cinc de la vesprada s'arriba al pont de la Bota, d'on es torna a emprendre la marxa sobre les cinc i mitja, ara per carretera, fins a Vallivana, on a partir de les set comença a arribar la gent que no s'ha volgut esperar a la bandera que obri el pas oficial.

Enguany ha estat un any especial, per complir-se el Centenari de la Coronació de la Mare de Déu de Vallivana. I en comptes d'una rogativa, que tradicionalment es fa al maig (excepte l'any de festes) se'n fan tres, la qual cosa ha alçat una pol·lèmica al poble entre els entesos en els temes de l'esglèsia.

Per a nosaltres és un dia de senderisme, de compartir un tros del camí i, per què no? de dinar agradable amb els amics.

Els bous de sant Roc

Quan jo era jove, a Morella, m'agradava anar corrent davant i darrere dels bous, voltar el pilar de la plaça al crit de "va per dins" o "va per fora" dels cadafals. Els xics féiem el cadafals i les xiques el préssec amb vi, aquell préssec amb vi que al tercer dia de bous havia macerat tant que ja estava fortíssim per a veure'l.

Després els bous eren l'excusa per xarrar i passar la vesprada i berenar al descans el coc amb sardina o el coc amb tomata, i a esperar que vinguera la nit per poder anar a ballar amb la xica que preteníem.

La nostra penya, la penya la Maceta, vam fer cadafals més de 30 anys, des dels 12 o 13 anys.  Cabirons, cordes grans i primes, tacos grans i menuts per separar els cabirons, buscar el lloc per guardar els cabirons, el camió per portar-los a la plaça...tot era un procés que s'aconseguia miraculosament any rere any.

Avui m'he alçat per anar a vore l'entrada dels bous, però més que per vore l'entrada, per compartir l'esmorzar amb els amics: ous amb pernil i primentó, vi amb llimonada i carajillo de rom. Ja pareix que siga un poc més de festa.

(Foto baixada de http://comarquesnord.cat/ )

L'estiu

Fa avui justet dos mesos que no escrivia una línia al blog. La veritat és que sempre passen coses que fan que deixem una rutina, una línia de treball o de fer les coses. També vaig pensar quan vaig començar el blog que aquest mitjà no era una cosa com el Facebook o el Tuenti, de més immediatesa en la resposta o el comentari, sinó que podia anar escrivint al meu ritme, sense cap tipus d'imposicions meues o d'altres.

Avui em sento amb prou ganes de tornar-hi i parlar de coses. Ara fa calor a Morella. No la calor de la platja, apegalosa i humida, sinó la calor de l'interior,  que cau silenciosa amb la remor de la xixarra i els núvols amenaçadors de tronada per les vesprades.

És eixe ensopiment que et venç suaument i que fa que et deixes portar tranquil·lament a un altre món.

Ara trona...he d'entrar la roba.

Fracassa la vaga general de la funció pública?

Si atenem a les xifres donades per les administracions públiques el fracàs ha estat rotund. Si atenem a les xifres donades pels sindicats la vaga ha reeixit. És la típica guerra de xifres. El cert és que la vaga no s'ha seguit de forma majoritària, ja s'havien encarregat el Govern i els mitjans de comunicació que l'aplaudien de fer digeribles els retalls. A la Universitat Jaume I entre el personal d'administració i serveis no ha arribat al 30% i entre el personal docent i investigador, "atesa la seua especificitat" i el fet que les classes ja havien acabat, no hi ha manera de saber-ho. En xifres comptabilitzades no arriba al 5%.

I les raons donades per no fer vaga han estat moltes: hi ha qui diu que ja li retallen prou el sou aquest mes perquè damunt li descompten un dia més, també hi ha qui opina que els retalls en els sous ja estaven acordats i refrendats pel Congrés dels Diputatas sense possibilitat de canviar-los, fins i tot hi ha qui diu que si això ho haguera fet el PP haurien anat a la vaga però que amb el PSOE no.  En fi, el PP a favor dels funcionaris però en contra de la vaga i el PSOE, òbviament amb "respecte" i "preocupació" per no fer mal mentre ens claven la injecció per no dir una altra cosa per un altre lloc, la vaga no ha triomfat.

Sí que hi havia més gent del que és normal en les manifestacions habituals en la mani de la vesprada. La qual cosa demostra que molta gent que no ha fet vaga ha anat a les manifestacions. En qualsevol cas faria mal el govern en pensar que els empleats de la funció pública estan contents i "comprenen" ser els "paganos" de la situació de crisi que ells no han generat. El malestar és gran a la funció pública i molt han de canviar les coses perquè Zapatero i el PSOE isquen ben parats en les properes eleccions. El recanvi encara és pitjor. Anirà una part dels votants del PSOE cap a IU i els partits nacionalistes? O l'abstenció creixerà de manera important?

I ja se senten veus de la patronal reclaman una baixada dels sous a l'empresa privada similar als empleats públics. Després vindrà la reforma laboral, les pensions...

Concentració per TV3 a Castelló

Ahir ens vam manifestar a Castelló i a Morella per poder continuar veient les emissions de la TV3 que el Govern valencià del PP ens vol tallar a la comarca dels Ports.

Si ningú no posa remei , i una amenaça d'un milió d'euros de multa és molta amenaça, ens vorem privats de gaudir del dret a vore una televisió diferent de Canal 9. Privats, de vore una televisió en la nostra llengua i que estima les terres del domini lingüístic en el tractament de la informació, ja siga en el temps, en els seus informatius o en els seus reportatges.

Els meus fills i nosaltres hem crescut veient TV3, els seus dibuixos, les seues pel·lis en català, els seus programes de debat i ens ho hem passat també molt bé amb algunes sèries de les més de 1.000 capítols.

 Esperem, com dia l'altre dia, que la Iniciativa legislativa popular Televisió sense fronteres, que ha recollit més de les 500.000 signatures necessàries per entrar al Congrés dels Diputats a Madrid, no tarde massa i puguen canviar la llei i tornem a poder vore TV3 i qualsevol altre mitjà de comunicació.

Jo també faig vaga

Ja vaig comentar el que pensava sobre l'agressió a la dignitat dels empleats públics, preparada i en connivència dels mitjans de difusió, els quals la venien gestant des del passat més de febrer, traduïda ara en una retallada de sous a la funció pública.

El dia 20 de maig vaig anar també  a la concentració contra la sabatada de ZP als emplats públics, pensions i negociació col·lectiva.

A ningú no li agrada perdre de 50 a 100 euros de sou per fer vaga (segons els casos), però és l'ùnica manera que ens queda per deixar constància del nostre desacord amb la mesura presa pel Govern de Zapatero.

Per totes eixes coses, demà també faré vaga.

Volem TV3 a Morella. Concentració avui, a les 20 hores a Castelló.

Contra el tall de la TV3 a Morella i a la comarca dels Ports pel Govern del PP de Francesc Camps.

Aquesta vesprada, a les 20 hores, a la plaça Maria Agustina, de Castelló.

Concoca: Grup d'Estudis dels Ports i Acció Cultural del País Valencià.

Volem TV3!

El cartell reproduït correspon a la manifestació convocada també avui a Morella.

Tall de TV3 a Morella

Benvolguts amics, hi transcric aquesta nota de premsa del Centre d'Estudis dels Ports que anuncia el tall de TV3 a Morella. Malaïts siguen els qui van contra el poble, la llengua, la cultura i el progrés.

Esperem que la inicativa legislativa popular "Per una televisió sense fronteres" tinga èxit a les Corts espanyoles.



NOTA DE PREMSA: TALL DE TV3 A MORELLA. Centre d’Estudis dels Ports

El Centre d’Estudis dels Ports, entitat fundada el 1983 dedicada a la recerca científica, la promoció del valencià i la defensa de la comarca dels Ports, manifesta la seua més enèrgica condemna, repulsa i fàstic per l’orde de la Generalitat Valenciana que obliga l’Ajuntament de Morella a cessar les emissions de TV3 (i d’Aragón TV) des del repetidor municipal en el termini de cinc dies, sota l’amenaça de MULTA D’UN MILIÓ D’EUROS.

Més enllà de les consideracions fonamentals sobre la llibertat d’expressió i l’oferta televisiva en la nostra llengua, generals a tota la situació arreu del País Valencià, volem manifestar el següent:

1. La comarca dels Ports té unes profundes relacions històriques amb els seus veïns del nord, Aragó i Catalunya, des d’abans de Jaume I, que no les podrà desfer la política de terra cremada de l’actual Consell amb la nostra comarca, per molt pudents que es posen. Això inclou la nostra manera de ser, formal i seriosa, pròpia dels nostres veïns, no com altres.

2. La nostra manera de ser valencians és parlar valencià (o castellà aragonés a Olocau) i per tant si ells tenen un altre model de servilisme lingüístic (castellà espardenyat, xinés...) és el seu problema. Nosaltres som com cal i considerem – desgraciadament!- més estrangera Canal 9 que TV3.

3. Portem un quart de segle mirant TV3, abans que la resta de País Valencià. I l’apreciem, nosaltres i els centenars de milers de turistes que ens visiten. 4. Som de poble i per tant no som imbècils. A ningú se li escapa que si han escollit este moment és perquè han de tapar coses roïnes i s’aproximen les eleccions municipals i nacionals.

Per tant:

1. Oferim el nostre SUPORT INCONDICIONAL a les mesures legals que puga empendre l’Ajuntament durant estos cinc dies per aturar l’atac.

2. Si finalment l’Ajuntament de Morella (com el de Catí fa unes setmanes) es veu obligat a ser còmplice de la censura per l’amenaça milionària, que cap poble d’esta desèrtica comarca pot pagar, EL CENTRE CONVOCARÀ LA CIUTADANIA DE LA COMARCA per valorar la situació i mirar les possibilitats de protesta, com exercir el dret de manifestació o la sol·licitud als ajuntaments de la comarca per a que tramiten davant les Corts Generals espanyoles l’annexió a Catalunya o l’Aragó i marxar d’una casa on no ens volen deixar ser valencians.

CENTRE D’ESTUDIS DELS PORTS

Agrairem DIFUSIÓ per qualsevol canal.
Att.
Carles Ripollés Querol
Secretari
CENTRE D'ESTUDIS DELS PORTS

Declaracions d'Hugo Chàvez sobre l'assalt pirata a la Flota de la Llibertat.

Com diu algú, Chávez és un personatge, però aporta una mica d'oxigen a l'absurd de la política de les grans potències mundials...

Concentració per Palestina

Ahir a les 20 hores, un centenar de persones ens vam reunir davant de la subdelegació del Govern de Castelló per protestar contra l'atac a la Flota per  la Llibertat perpetrat per l'exèrcit israelià.  La convocatòria, a correcuita i sense que quasi ningú se n'assabentara havia eixit de la Plataforma pro Palestina de Castelló, d'Esquerra Unida i no sé si algú més. Els organitzadors van llegir un manifest de rebuig d'aquest atac criminal i en favor d'alçar el bloqueig que pateix la franja de Gaza. Aiman, l'estudiant palestí que Israel no deixava veinir a Castelló a estudiar el màster de la Pau, també va pronunciar unes paraules. 

Crec que la Universitat també hauria de fer  un acte semblant a l'Àgora, i així els ho vaig proposar als organitzadors i als estudiants del màster de la Pau. També els ho he proposat als sindicats de l'UJI.

Avui he llegit a la premsa que l'ONU "lamenta" però "no condemna" ni sanciona Israel per aquests fets. Que m'esborren de l'ONU, i els diners que es donen per al seu manteniment que s'empren per eixir de la crisi global.

Concentració urgent: Castelló per Palestina

Castelló per Palestina. CONCENTRACIÓ de repulsa front a la Subdelegació del Govern.

A la Plaça MªAgustina, avui, dilluns, a les 20 hores.

Solidaritat URGENT amb la Flota per la llibertat

Setze morts i 50 ferits en l'atac israelià contra la flota solidària que portava ajut humanitari a GAZA

Free Gaza.'Flotilla de la llibertat', l'ajuda humanitària que s'ha trobat amb el foc

És evident la gravíssima situació dels territoris palestins ocupats per Israel. I és inqualificable la lenta actuació de bloqueig i extermini del poble palestí, justificant el genocidi del poble palestí pel dret a l'existència del poble israelià. És el dia a dia als territoris ocupats fins que no en quede ni un, ni de palestí ni de territori palestí. Ara ens hauríem de manifestar tots contra aquest atac al dret a la vida d'un poble que un altre poble extermina.

Traduïsc, ara, la notícia que ha enviat l'agència EFE:


"Redacció Internacional, 31 maig (EFE).- La "Flotilla de la Llibertat" -sis embarcacions amb deu tones de subministraments d'ajuda humanitària destinada a Gaza- han acabat aquesta matinada en tragèdia el seu periple a unes 20 milles de la franja palestina, en ser atacada amb foc real per una unitat d'elit de l'exèrcit israelià.

La intenció de trencar el bloqueig internacional a la franja palestina de Gaza per la "flotilla" va acabar en aigües internacionals amb la mort d'almenys una desena dels activistes que transportava en ser atacada la nau principal, la "Mavi Mármara", un vell vaixell turc de passatgers que transportava 600 pacifistes.

Encara que alguns dels activistes de la flotilla havien expressat el seu pessimisme quant a l'assoliment del seu objectiu, i sabien que les autoritats israelianes havien aixecat un centre de detenció en el port d'Ashdod, la "flotilla" es va trobar aquesta matinada amb l'assalt per una unitat de l'Exèrcit israelià.

Integrada per 750 persones de 40 nacionalitats, la meitat turques, entre els participants figuraven dotze parlamentaris, dos d'ells d'Alemanya, i la resta de Noruega, Suècia, Bulgària i Irlanda.  A més de desenes d'activistes hel·lens i dos espanyols.

La Flotilla, dirigida per la Fundació humanitària turca IHH (Insani Yardim Vakfi), era "la major acció coordinada realitzada fins al moment per intentar trencar el bloqueig marítim israelià a Gaza" des que l'Exèrcit israelià va acabar l'operació Emplomo fos el 18 de gener de 2009, després de 22 dies d'atacs, segons un comunicat de l'Associació Cultura, Paz i Solidaritat divulgat a Madrid.

Les embarcacions, sota el lideratge de la Mavi Mármara havien partit aquest cap de setmana des de diversos ports del Mediterrani, amb l'objectiu d'aconseguir arribar a Gaza, i introduir subministraments mèdics i educatius, i material de construcció.

Segons l'Organització Cultura, Paz i Solidaritat, entre el carregament figuraven 500 vehicles elèctrics per a discapacitats, a més de cent cases prefabricades destinades a la famílies que van perdre els seus habitatges durant l'Operació En plom fos.

Un dels vaixells va ser batejat com a "Barco 8.000", en homenatge, segons els organitzadors, als 8.000 presoners palestins que es troben en presons israelianes.

Una altra de les embarcacions va ser batejada com a "Rachel Corie", en record a l'activista nord-americana de drets humans morta al març de 2003. Corie, de 24 anys, va morir en ser aixafada per un buldòzer israelià quan intentava juntament amb altres col·laboradors del Moviment de Solidaritat Internacional (MSI) impedir la demolició d'habitatges palestins en la localitat de Rafah, en el sud de Gaza.

El "Free Gaza Movement" es va crear fa dos anys amb l'objectiu de cridar l'atenció internacional sobre la situació humanitària a Gaza.

Israel havia proposat que els integrants de la flotilla lliuraren la mercaderia en uns dels seus ports per després ells fer-la arribar a Gaza.  Els activistes van rebutjar aquesta opció perquè deixava sense sentit l'objectiu de la missió: el de trencar el bloqueig militar israelià a la població palestina.  Aquesta era la vuitena temptativa d'aquest moviment simpatitzant de la causa palestina. EFE"

Eleccions a la Universitat

El passat dia 20 de maig van tindre lloc les eleccions a rector i al Claustre de la Universitat Jaume I. El resultat va ser el que es podia esperar. L'únic candidat a rector, Vicent Climent, amb el suport de més del 70% dels vots emesos, va eixir elegit. Entre el professorat, el grup Projecte Universitari Convergent (PUC) va obtenir la majoria absoluta. Entre el PAS va ser la Candidatura Unitària i Progressista (CUP)  i entre l'estudiantat, una nova formació, Unión Universitària, també va obtemir la majoria absoluta desplaçant Campus Jove a una segona i minoritària posició.

La fórmula electoral d'agrupació temporal d'interessos entre el personal de la casa dóna bons resultats. EL PUC, hereu d'Iniciativa Democràtica, comformat en un principi per professorat i PAS progressista, amb voluntat de prendre el poder a la Universitat, agrupa gent de CCOO, UGT i una majoria d'independents, alguns amb afinitats del STEPV, tot i que aquest sindicat s'ha presentat com a tal sindicat a les eleccions del PDI i del PAS, i ha obtingut representació, encara que amb percentatges baixos, per exemple entre el PAS 3 claustrals de 16. La CUP del PAS comforma la seua llista amb afiliats de CCOO i UGT bàsicament.

I és que sempre he pensat que les eleccions a Claustre no són unes eleccions sindicals o laborals. I això que entre el PDI és més o menys clar, deixant de banda els posicionaments ideològics (ja que poden més les aliances entre grupets amb ambicions) entre el PAS no està tan clar, atès que no veu com es pot traure profit de la seua presència en el Claustre o el Consell de Govern per a la seua vida personal o laboral.

Efectivament, la millora de la vida del PAS, i en menor medida la del PDI, es resol en la Mesa Negociadora, amb la participació de la Patronal (la representació del PDI, que és qui únicament pot manar a la Universitat) i la part social, els sindicats amb representació.

Per això sol passar que el Claustre, i més quan es tenen majories absolutes, queda com un òrgan adormit, sense posició crítica, com el Consell de Govern que es limita a l'aprovació sistemàtica de les propostes del Consell de Direcció.

En gran mesura això és el que ha passat a L'UJI durant aquests darrers anys. He trobat a faltar una mentalitat crítica, pròpia de la universitat. Sols la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC) ha fet palès la seua oposició al Pla de Bolonya, amb diversos actes i la tancada a la Facultat d'Humanes. La resta de les crítiques o propostes dels diversos agents de la Universitat, si és que les hi ha agudes, ha estat un erial, sense cap ressò entre la comunitat universitària o la premsa.

Sempre m'ha agradat criticar, debatre, però fent propostes, proposant solucions als problemes, tant pel que fa a la política lingüística com a la vida laboral, els dos temes que conec una mica. Ara comencem una nova etapa marcada indefugiblement per la crisi econòmica que no ens depararà grans alegries. No sé si serà possible donar-li un altre aire a la Universitat, animar debats, fer grups de treball i per suposat treballar en la direcció de fer-la més habitable i més cómoda per a tots. Vicent Climent, ara ja rector, va incloure al seu programa electoral moltes de les propostes sobre política lingüística que li vam fer. Caldrà portar-les a la pràctica.

No a la sabatada de ZP

Ahir ens vam manifestar a Castelló de 500 a 1.000 persones contra la retallada de sous dels empleats públics. Poca gent per als milers de treballadors de la funció pública que hi ha Castelló. Normal per al que és habitual a les manifestacions de Castelló. El cas és que El Govern igualment ha aprovat les mesures de retall dels funcionaris, que sembla (és difícil concretar-ho) que tindran el retall següent:

Un 5% de retall lineal per a tots els grups de titulació en el complement de destinació i en l'específic ( el grup E l'1%)
El retall següent en el sou base i els triennis:
Grup A 1 (l'A d'abans): el 7%
Grup A2 (el B d'abans): el 5,,75
El C1 (el C d'abans): el 4,5%
El C2 (el D d'abans): el 2,75%
L'E (l'E d'abans): el 0,56%

Per tant la mitjana de retall del conjunt del sou per a cada grup, aproximadament, serà:

Grup A1: 6%
Grup A2: 5,375%
Grup C1: 4,75%
Grup C2: 3,875
Grup E: 0,78%

Segurament l'opinió pública veu tots aquests retalls necessaris en els funcionaris, encara que és més reàcia a acceptar-los per als pensionistes. En eixe sentit no entenc molt bé com ha baixat quasi 8 punts la intenció de vot cap al PSOE, que està a quasi 9 punts del PP, segons una enquesta ràpida de El País després d'anunciar les mesures. Si la majoria de la gent està a favor d'aquests retalls hauria de pujar en intenció de vot cap al PSOE, no? Ja ho comprenc, sí que està a favor del retall als funcionaris però no de la congelació dels pensionistes. És que com sóc empleat públic...sóc un poc vago i curtet.  El mal és que el recanvi de ZP encara és pitjor.

Aconseguran els mitjans de comunicació que fracasse la vaga convocada per al dia 8 de juny? O ja ho han aconseguit i sols cal esperar la propera retallada de sou?

Per la dignitat dels empleats públics

No puc estar-me de fer un comentari sobre la retallada dels sous que patirem els empleats públics. Ja s'han encarregat alguns, com comentava ací, de "penjar" els empleats públics, i a més a més de recordar-nos que 6 de cada 10 ciutadans estan a favor d'aquesta retallada de sous que els mateixos mitjans de comunicació  han propugnat.
I s'ho han cregut els mateixos treballadors que voldrien veure a les càmeres crematòries de Mauthausen els metges, professors, bombers, netejadors, administratius, tècnics, etc. que cobrem de la caixa pública. I sobretot que no tinguérem l'ocupació fixa. Que patírem, com pateixen els 4 milions i mig d'aturats. Perquè alguna culpa devem tindre, segur, que tot vaja tan malament.

No els importava que ens apujaren enguany el 0,3% quan s'apujava la mitjana de convenis entre l'1 i el 2% i que l'any que ve no ens apujaren res, i que ho fiàrem tot al possible augment de l'IPC i a la compensació el 2012.

No els importava quan el Govern deia que sols reposarien a 1 de cada 10 empleats públics que es jubilaren.

Ara tampoc els importa que a ma casa, per exemple, deixem d'entrar entre la meua dona i jo uns 7.000 euros, entre enguany i l'any que ve. Pitjor estan els aturats!

No els importa. És natural. Ara estan  contents. Vorem si estan contents quan la patronal diga que els rebaixa el sou ("preneu exemple del que fa al govern") i quan s'abareteix l'acomiadament i les compensacions per eixe acomiadament. Quina reforma laboral ens espera? Segur que no serà per millorar les conquestes socials.

Tots formem part de la mateixa classe treballadora. I oblidar-ho és el pitjor que ens pot passar. Zapatero s'ha mogut a les ordres dels mercats financers i especulatius i ha fet la feina bruta a la dreta hipòcrita del PP que ara es reclama "el partido de los trabajadores", quin sarcasme!

Segur que protestaré contra aquesta retallada el dijous, dia 20 de maig, a les 18 hores, a la plaça de Maria Agustina de Castelló, davant de la Subdelegació del Govern, i faré vaga el dia 8 de juny, com la faran els meus companys de totes les administracions públiques, per la dignitat dels empleats públics.

Lluís Llach i Eliseu Climent a la Universitat de Castelló

La setmana passada, divendres concretament, van venir Lluís Llach i Eliseu Climent a La Universitat Jaume I de Castelló. Laia Climent, professora a l'UJI i filla d'Eliseu, va aprofitar la seua influència perquè dos "iàies" , segons diu Llach, recordaren vells temps al ritme de les preguntes que els estudiants de Magisteri de la classe de Laia els anaven fent.  Així, van preguntar a Llach perquè va deixar d'actuar, com es va gestar "Campanades a mort" o com va fer la seua primera cançó.

Eliseu va recordar temps de la dictadura, d'associacions d'estudiants demòcrates, o de com va conèixer Jordi Pujol en temps de la clandestinitat, per exemple. També ens va contar que Llach li va regalar a Joan Fuster els drets d'autor del llibre que va editar Eliseu "Poemes i cançons". O l'actuació de Llach a la plaça de bous de Castelló, amb la banda municipal i el potent discurs final de Fuster  ("Ara o mai") en l'homenatge a Sanchis Guarner i a les Normes de Castelló.

No hi ha cap mena de dubte que Llach em va influir en una època en la qual intentava fer cançons. I les seues cançons són de les primeres que em vénen a la guitarra quan intento agafar-la. Com Serrat, Raimon, Moustaki o Cohen. 

Llach explicava que sentia que s'havia de retirar, que no volia arrossegar-se pels escenaris sols amb l'ofici de cantar i sense renovar-se. Que preferia retirar-se abans que li faltara la creativitat i que li fallara la veu. Que volia gaudir també plenament d'aquesta tercera edat que ara comença, adonant-se perfectament de tot el que li passa al seu voltant, sense la sensació pressionant i constant dels viatges i de les actuacions. Està en el seu dret. Nosaltres ens haurem de conformar a recordar actuacions com aquelles del "Pont de mar blava" a la plaça de l'Ajuntament o al Teatre Principal de Castelló.

L'acte va acabar amb una petitat sorpresa: amb l'auditori corejant "L'estaca" entonada per dos joves estudiants.

Kayucos Van. BCN combat music

Resulta que Kike, un amic del pis de Mati, em va regalar ahir un CD amb les cançons del seu grup Kayucos Van, que també tenen penjades a MySpace,

Veig que han treballat molt i les cançons s'escolten fàcilment i amb interés. Són cançons compromeses i de "combat". I la música té qualitat, encara que el ritme, de vegades es fa una mica repetitiu, sense desmerèixer per això.


És difícil viure de la música amb els temps que corren a Espanya amb eixes premisses. Estan en un barco idealista  i veig molt difícil poder viure d'això. I és una llàstima perquè ho fan bé, fins i tot molt bé.

M'agradaria que tingueren ( a la millor en tenen però jo no les he escoltades) una temàtica més variada, amb cançons d'amor incloses, de la vida quotidiana, etc. sense renunciar als ideals anteriors.

No sé, a la millor estic un poc desfassat i existeix un públic que "compre" i "consumisca" eixe tipus de música. Perquè si una persona no ven o intercanvia la seua força de treball, de què viu?

A mi m'han agradat Kayucos Van!

Rafa Xambó. Andanes

Rafa Xambó i jo érem amics o Rafa Xambó som amics. No sé què ho expressa millor. Vam viure uns anys inoblidables a València que no s'entendrien sense ell, que va formar part de la meua "formació" per a la vida que vam estudiar junts. Somnis de llibertat, cançons, les xiques, el partit...Ell ha seguit avant com si no se n'haguera anat mai d'aquell món. Anys després va tornar a la cançó, a passar-s'ho bé amb la cançó. 

No es poden resumir uns anys en unes paraules. Ara sols puc dir que el seu nou disc "Andanes" serà un èxit. Ja ho és per a mi, que m'ha fet escoltar dos o tres vegades les cançons que ha penjat a MySpace i, especialment, "Glasgow", que m'ha encantat.


NOU DISC DE RAFA XAMBÓ: ANDANES


Properament començarà a distribuir-se el nou disc.

Divendres 14 de maig, a les 20 hores, concert presentació:

Centre de Cultura Contemporània Octubre

Carrer Sant Ferran, València


Dissabte, 29 de maig, 22.30 hores, concert presentació:

Centre de Cultura Ovidi Montllor

Alcoi

Ja podeu escoltar tres cançons a:

http://www.myspace.com/rafaxambo

Rogativa de Catí a sant Pere de Castellfort

El primer dissabte de maig se celebren moltes rogatives a les nostres comarques, entre aquestes la de Vallivana i sant Pere de Castellfort. Jo no havia estat mai a sant Pere i molt menys a la rogativa. Ara fa uns anys que ens hem pres el tema de les rogatives com el de passar un dia amb els amics, caminant, xarrant i gaudint d’un bon dinar si pot ser.

Tampoc estem obligats a fer tot el recorregut. Per exemple, el dissabte passat vam fer un tros de la rogativa de Catí a sant Pere: de la Llequa a sant Pere. Cap allà a la una vam vore arribar els caminants que venien de Catí, alguns amb les capes negres, el clero amb capa roja, i molts de pelegrins a cavall que aprofiten el paisatge per fer exercici. Allà, i per sorpresa, hi havia amics, com Vicent Torrent i Teresa amb qui vam compartir l’estona del dinar, Alfons de l’Institut de Pepa, la colla senderista dels germans Rambla i molta gent de Morella i els pobles del voltant. Tanta i tants de cotxes que es va formar un autènctic embolic per haver d’eixir d’allà.

Després de dinar, cap allà a les tres i quart, vam eixir per fer a peu el tros que va de la Llequa fins a la cruïlla de la carretera d’Ares a Morella; ens va costar unes dues hores i mitja, parant una mica al mas de la Pinella per veure cassalla amb aigua. Des de la carretera a dalt del cim, on està l’ermita, per un camí de cabres empinadíssim ens va costar uns tres quarts d’hora o una mica més. Però vaja quins tres quarts interminables!

Això tenia recompensa perquè en arribar, cap allà a les set de la vesprada, et donaven una escudella d’arròs amb fesols, preparada dins d’aquelles calderes de coure grans. Ara, si hi aneu heu de parar compte de no arribar primer que la creu que guia la rogativa, atès que uns cent metres abans d’arribar al cim reparteixen els tiquets per a l’arròs als qui van a la rogativa. I recordar que cal portar-se de casa una cassoleta de fang, un plat o un “taper” i una cullera per poder menjar-se l’arròs, que a eixes hores i amb el fred que feia estava boníssim.

L’esglèsia romànica, restaurada, és preciosa. Hi deixe unes quantes fotos.