dijous, 29 d’octubre del 2009

Els Manel

Per a mi ha estat tot un descobriment el grup Els Manel (MySpace). Feia anys que no m'emocionava amb cançons tan ben fetes i unes lletres tan senzilles com ben construïdes. Com a mostra aquesta Els guapos són els raros (goear) i al YouTube:



Però increïbles també
Ai, Dolors
La gent normal
Corrandes de la parella estable
En la que el Bernat se't troba
Al mar
11m


Si els escolteu ja em direu què us semblen.

Joves en crisi. Documental de Maties Segura Rubio



 Sinopsi del documental Joves en crisi:

En temps de forta crisi econòmica i paralització del mercat laboral, la història d'en Maties i els seus amics, tots a l'atur i en condicions econòmiques precàries, serveix per donar diferents perspectives subjectives d'aquest moment històric, tractat normalment pels mitjans de comunicació de forma general, abstracta i impersonal. Aquest documental pretén demostrar que, malgrat ser joves a l'atur, en precarietat i desnonats pels de dalt, i malgrat que les grans xifres econòmiques causen pessimisme social, vivim un moment excepcional per replantejar de dalt a baix les nostres històries personals, una molt bona oportunitat per fer i ser el que vulguem.

Diu Maties:

I, és clar, la nostra història la compartim amb els altres (i si és amb creative commons millor que millor!) i junts segur que podrem recolzar-nos i tirar avant en les nostres aventures i utopies particulars... Molta gent està d'acord en què urgeixen canvis profunds i alternatives de diferents tipus, nivells i àmbits, i és precís seguir avançant cadascú en el seu entorn ("xarxes d'afinitat infinita dinamitant els ciments del món", com diuen a "Camals Mullats La Gossa Sorda i Pirat's Sound Sistema) per seguir fent realitat el món i la vida que somiem. Retrobem-nos als carreres, a les places, de festa, i que la música no pari de sonar!! I és que... tot està per fer i tot és possible!! Junts podem!!

Si voleu escoltar el tema musical original "Joves en crisi (Versió Dub)", fet amb Kike i Migue, dos cracks amics músics, podeu enllaçar amb el myspace de Sons de canvi.

En el nom del pare i del fill. De Maties Segura Rubio


En el nom del pare i del fill

http://www.tv3.cat/videos/317849/En-el-nom-del-pare-i-el-fill

Aquest docu el va coproduir el meu fill, Maties Segura Rubio, l'any 2008 per a Televisió de Catalunya, dins del programa de documentals Taller.doc. Potser siga adient recordar d'on venim i aquest primer docu podria considerar-se un primer episodi que després contiua en el seu segon documental "Joves en crisi".


Sinopsi del documental En el nom del pare i del fill:

Maties "fill", jove a l'atur establert a Barcelona i en lluita entre somnis, precarietats i pors, les quals es delaten amb una lleu tartamudesa, s'aventura a descobrir el passat ocult de Maties "pare", un antic membre la Nova Cançó Valenciana que fa molts anys que va deixar de cantar en públic..

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Reconeixement mèdic en castellà

Avui he anat al Centre Mèdic de l'UJI a fer-me el reconeixement mèdic anual. Una infermera m'ha donat uns impresos per emplenar-los abans de passar a la consulta. Eren dos impresos on havies de posar les teues dades personals i si volies cedir les teues dades per a una base de dades de la Mútua.

Li he demanat a la infermera que si els tenia en valencià i m'ha contestat que sols faltaria això. Que aleshores haurien de fer impresos en gallec, en basc, etc, atès que la Mútua és estatal i les dades s'introdueixen en un programa en castellà.

M'han indicat que ho diguera al responsable de la Universitat encarregat del Centre Mèdic, cosa que he fet per telèfon, el qual ha escoltat la meua queixa.

He manifestat a la infermera que tenia un dret a poder comunicar-me de paraula i per escrit en la meua llengua a la Universitat, igualment amb aquelles empreses suncontratades per la Universitat. I tenia dret a poder exercir aquest dret.

Així hem fet la revisió. Una tensa revisió. Segurament m'haurà pujat la tensió després de la discussió. Per què m'he d'enfadar amb algú a la "meua" Universitat? Repercutirà això en la meua salut? Si es dóna el cas, per favor que no m'atenga la infermera  de les revisions mèdiques.

Informe per a la gestió del multilingüisme a l'UJI.pdf 20/6/2008

Valencià i multilingüisme davant el repte de l'Espai Europeu d'Educació Superior II Trobada Universitària Tirant lo Blanch. 23 d'abril del 2008

(Ens) passen altes? Qui li posa el cascavell al valencià? Llista de correu "demana" 8/04/2008

Normes del 32 i llengua comuna Mediterráneo16/12/2007

Valencià, multilingüisme i Espai Europeu d'Educació Superior. El País 26/9/2006

El valencià a la Universitat. Evolució del curs 2001/2002 al 2004/2005 Publicacions en línia Universitat Jaume I. 2005. PDF

Les dades de l'ensenyament en valencià a primària i secundària. Levante 12/9/2005

Propostes per augmentar la docència en valencià a l'UJI.pdf 12/9/2005

Qualitat lingüística de la justícia (sentència favorable al requisit lingüístic). Levante 20/11/2003

Joves, nova cançó i política al País Valencià. Revista colla Rebombori 2005

Joves, nova cançó i política al País Valencià


La veritat és que reflexionar sobre ú mateix o sobre uns anys de la meua joventut en allò que es refereix a la cançó, la nova cançó, és un exercici que no m'hi havia plantejat. En acceptar el repte que em va proposar Miquel Gómez per al “llibret” de la colla Rebombori també m'assalta el dubte de a qui pot interessar aquestes reflexions, atès que la gent jove no n'ha sentit parlar i dels més majors segurament ben pocs. Com a mínim, espere que els membres de la Colla s'ho passen tant bé com jo en recordar vells i bells temps i els més joves podran comprendre com vam viure alguns que aleshores teníem sobre els vint anys aquella època de canvis.


I tot perquè vaig formar part d'alguna manera d'aquella volada, d'aquella embranzida de joves de Castelló o de les seues comarques que “passàvem per allí”, i que, quasi sense adonar-nos-en, cantàvem als festivals de música d'Escolapis o de la Consolació, féiem teatre, anàvem al cine fòrum de l'institut de Vila-real, escrivíem sobre folk, anàvem al bar Dario o al Colón, als aplecs de la Plana, etc., etc.: Jo era dels qui cantava.


Cançó i política reunien els joves del país Valencià. Aquest titular tret d'una crònica d'Emili Piera, publicada al diari Avui, sobre l'XI Aplec de la Joventut del País Valencià, celebrat a la muntanyeta dels Sants de Sueca (Ribera Baixa) els dies 31 de juliol i 1 d'agost de 1976, podria definir ben bé el que van ser aquells anys per a un sector nombrós de joves. I podria servir per a molts d'aquells aplecs: els aplecs de la Plana, la Trobada dels Pobles, les 6 Hores de Cançó d'Oliva, etc.

La feina que els organitzadors havien de dur a terme, coordinar esforços per tal que tot isquera bé, sempre xocava amb un mur de vegades insalvable: l'autorització del govern civil. S'havien de superar defectes de forma en la presentació de la sol·licitud, s'havia de presentar les lletres de totes les cançons per tal que la censura eliminara les que no es podien “passar”, esperar fins a l'últim moment del dia anterior perquè el governador civil signara el permís i quasi sense temps fer una publicitat a base de voluntaris i militants que eixien amb cotxes pels pobles dels voltants enganxant la publicitat per carrers i carreteres. Finalment, a penes si hi havia temps que alguna emissora de ràdio en diguera alguna cosa de l'acte.

Malgrat tots aqueixos impediments, així arribaven a reunir-se milers de persones en els aplecs de la Plana (Vila-real), Sueca, Gandia, Oliva i altres llocs arreu del País. I, a banda d'escoltar la música, què demanaven? Fa quasi trenta anys els crits del públic eren aquests: “País Valencià, País Valencià!”, “País Valencià, Països Catalans!”, “País Valencià, lliure i socialista!”, “Llibertat, llibertat!”, “Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!”. Us sonen?

Els escenaris solien rebre les salutacions dels partits polítics, dels sindicats, de les joventuts dels partits, com ara: de les Joventuts Socialistes (PSOE), de les Joventuts Comunistes (PCE), del Moviment Comunista (MC), de Germania Socialista, de la Jove Guàrdia Roja, de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), de l'Organització d'Esquerra Comunista (OIC), de l'Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), de les Joventuts Socialistes d'Alliberament Nacional (JSAN) del PSAN, i de tants i tants altres grups avui desapareguts, als quals des d'ací ret avui un xicotet homenatge. Les senyeres eren quasi totes quatribarrades, alguna roja i també alguna amb un estel.

De vegades intervenien els actors més coneguts o els poetes, que solien parlar del protagonisme de la joventut en aquell moment de canvi polític. En aquell Aplec de Sueca actuaren Rafel Xambó, Josep Blai, Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Lluís Miquel, Al Tall, Joan Monleón i jo mateix, en una nit i un dia inoblidables d'alegria i de combativitat cívica de l'estiu del 76. El nostre, el de les nostres comarques, era l'Aplec de la Plana, fa dos anys es va celebrar una exposició commemorativa a Vila-real. Des d'ací el meu el reconeixement a aquells organitzadors i els meus desitjos d'esperança per als nous que ara han agafat aquell testimoni amb noves edicions de l'Aplec. Tant de bo tinguen tant d'èxit com aquells i com els ja consolidats aplecs dels Ports.

Perquè us feu un poc idea de l'època que parlem, el diari Avui portava, al costat d'aquella crònica que us parlava, un article Joan Vicent Hernández explicant una assemblea de CCOO d'Alacant, en la qual, entre altres explicacions sobre la vocació unitària del sindicat, s'acordava l'”eixida a la llum pública” de representants de les diferents branques de Comissions Obreres, decisió acordada a l'Assemblea Intercomarcal d'Alcoi, per tal que els treballadors i treballadores pogueren conèixer els noms dels membres de CCOO que ja coneixien com a lluitadors en la seua defensa. Era l'eixida de la “clandestinitat”, que s'anava produint, a poc a poc, després de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975.

I, per acabar de dibuixar el panorama d'aquell estiu, continuava fent de les seues el “búnker-barraqueta” o “búnker-saragüells”, com deia algú, en els actes commemoratius del VII Centenari de la mort del rei en Jaume a València, en un acte deslluït i amb poca assistència de públic.

Finalment, molt a prop, a Benicàssim, hi havia notícies d'un fluix mes de juliol turístic (com enguany) i que ja “es treballa en el projecte d'un port esportiu” (fa vint-i-vuit anys! També com ara).

La vida d'un cantant, doncs, era atzarosa. A tot això, no sé si hauria de dir cantant o cantautor, o com hi figurava en el carnet de professional del Sindicato Nacional del Espectàculo, Unión de Trabajadores i Técnicos, Agrupación de Circo, Variedades i Folklore, que definia la nostra especialitat com a “Cante Regional”, segons consta en el meu carnet de data 9 d'octubre de 1975. Sindicat, per cert, al qual no et preguntaven si volies pertànyer. Per a l'obtenció del carnet havies de passar un examen davant d'un tribunal, se suposa que format per persones expertes en les matèries assenyalades. La meua “oposició” va ser al Teatre Micalet de València. A més a més, com qualsevol treballador/a havíem de tenir llicència fiscal, en aquest cas d'”artistes”, on constava el nom artístic, l'activitat i les actuacions fetes durant l'any, amb la qual cosa tenies la “patent” per cantar.

Hi havia problemes per a la difusió. Radio Popular de la Plana, i el seu programa “Nosaltres els valencians” i “De dalt a baix” en Ràdio Nacional d'Espanya, amb l'Amadeu Fabregat i Toni Mestre, eren gairebé els únics que s'emetien en valencià, i que s'en feien ressó d'aquell fenomen que s'anomenava la “nova cançó” al País Valencià.

Primer van ser Raimon, Fèlix Estop, Marian Albero i Ovidi Montllor. Un poc després L'Equip València Folk i Enric Ortega. A partir de 1974 Rafa Xambó (Algemesí) Nel·lo Sorribes (Nules), Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Francesc López, Josep Blai, etc. Molts de nosaltres féiem de “teloneros” dels cantants que venien del Principat de Catalunya.

Com deia Rafa Esteve Casanova en la presentació d'un llibret que es va editar en ocasió de les “6 hores de música i cançó a la Conca de la Safor” (Oliva), 20 de setembre de 1975, “faltava infraestructura, dignificació de la professió, remuneracions dignes, xarxes de difusió i ajuda, per a un moviment que no havia de morir com havia passat altres vegades”.

Dic que la vida d'un cantant era atzarosa perquè no sabies mai amb certesa si actuaries o no el dia i el lloc on estaves anunciat. Aquell any 1976, al setembre, es prohibien actes com aquests, relatats als números 23 i 24 de 31 d'octubre i 7 de novembre del setmanari “dos y dos”:
Dia 1

La Vall 'Uixó: No s'autoritzava la projecció de la pel·lícula “Jaume I el Conquistador” i la presentació que havia de fer J.F. Mira.

Almassora: No s'autoritzava la representació teatral “Propostes” del grup T.I.O.

València: se segresta el suplement “Quatre” de la revista “dos y dos”.

Dia 2. Almassora: prohibit el recital de Rafel Xambó, Maties Segura i Esteve.

Dia 5. Almassora: No és autoritzada la conferència de Vicent Ventura sobre “El futur polític i econòmic del País Valencià”.

Dia 10. Benicarló: No s'autoritza la conferència de Sanchis Guarner sobre “Orígens del nostre idioma”

Dia 12. Benicarló: No s'autoritza l'actuació de la Banda de Música de Benicarló i un recital de Maties Segura.

Dia 19: Canals: No s'autoritza una conferència sobre “Els treballadors del camp” de Josep V. Marquès.

Dia 22. Sagunt: No s'autoritza una conferència de Josep Lluís Blasco sobre “Democràcia i Estatut d'Autonomia al País Valencià.

Dia 26. Port de Sagunt: No és autoritzada una conferència de que havia de pronunciar Doro Balaguer sobre “Problemes polítics de l'Autonomia”.

I molts més actes, conferències, reunions, concerts, que ara ens semblen d'allò més normals però que podien tenir la consideració en aquell moment de subversius. Sols en un mes. El governador civil de Castelló en aquell moment era Martín Caballero. En molts d'aquests casos, deia que els actes no s'ajustaven a la Llei de reunió, de 29 de maig de 1976, i ja n'hi havia prou.

Efectivament, com escrivia Josep M. Aracil, a la revista Canigó, del 8 de novembre de 1975, en el seu número 422, en un article titulat “El perill de cantar en català”, aquest podria ser el títol d'una pel·lícula d'aventures.

Les organitzacions polítiques unien forces i esforços en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals i els intel·lectuals i artistes i professionals ho feien en l'Assemblea d'Intel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià. Així aquests darrers protestaven “contra la repressió cultural i política que sofreix el poble del País Valencià, per les reiterades prohibicions de les festes populars, suspensió d'actes culturals i recitals, multes a organitzadors i cantants” i, finalment, en aquell 1976 per la no autorització de la Diada Nacional del País Valencià, en contradicció amb l'autorització de l'acte del Principat de l'11 de setembre, que desacreditava les reiterades manifestacions de voluntat democràtica fetes pel Govern Suárez.

Però això ja venia de lluny, una mica fent broma de les prohibicions, la citada revista “Canigó” de 8 de novembre de 1975, feia un hit parade de les prohibicions durant els darrers sis mesos. Per exemple, el número 1 era Lluís Llach, que en tenia 40, Ramón Muntaner 23, Pi de la Serra 14, Xavier Ribalta 9, etc. i així fins a un total de 25 grups i cantants entre els quals m'incloïa. Això pel que fa a prohibicions, però també hi havia multes. La Cartellera Túria, de València, en el seu número 666, del 25 al 31 d'octubre de 1976, es feia ressó de les multes governatives “als organitzadors de l'Aplec de la Plana, 50.000 pessetes. Al cantant Maties Segura 25.000.” També relatava la multa, de 250.000 pessetes, als organitzadors de la Trobada dels Pobles, que es va celebrar a l'estadi del Levante.

Pel que fa a aquesta multa (ja que no va ser l'única), mai no vaig saber en concret perquè va ser. Siga per cantar o per fer de presentador d'aquell IV Aplec de la Plana. I com a presentador vaig llegir un comunicat dels partits, sindicats, etc. que convocaven a una missa a la cocatedral de Castelló en memòria dels cinc activistes afusellats per Franco (tres membres d'ETA i 2 del FRAP). Clar, no era una missa habitual qualsevol, era una mena de “cita”, ja que en acabar la missa es va formar ràpidament una manifestació contra el règim que va acabar també ràpidament com havia començat.

En aquell moment hi havia sectors de l'església molt compromesos amb els moviments obrers i progressistes, i hi havia reunions que es feien als seus locals, eren una mena de lloc d'asil, fins que els “grisos” (la policia nacional de l'època) se'n cansaven o portaven una ordre per desallotjar o detenir els concentrats.

Recorde una multa, aquesta de 5.000 pessetes, per un concert, però que també em desconcertava, atès que hi figurava en la comunicació “membre del grup Al Tall”. No sé si al meu representant li faltava la fitxa d'algun membre d'Al Tall per a un concert i hi havia posat la meua fitxa per la del músic o és que el “xivato” que escoltava el concert pensava que era membre d'Al Tall.

I, per acabar en l'apartat de les multes, en tenia una altra de 25.000 pessetes, aquesta també ben “merescuda” per haver format d'una “caravana de vehículos, con banderas rojas con la hoz y el martillo y con pancartas en las que se leía: “Por la legalización de todos los partidos, Aministia total”, Per la legalitzacó de tots els partits, Amnistia total, Estatut d'Automia”, etc. circulaba por la plaza de América de esta ciudad, con grave perturbación para la circulación rodada. Por la hora en que se produjo tal marcha, número de vehículos participantes i lugar donde se llevó a cabo, su trascendencia fue notoria i grave la afección al uso normal de las vías públicas”. Entre els multats hi figuraven Enrique Lino Esteve Colomina, José Vicente Hernández, Empar Senís, Pepa Simbor, Laura Useleti, Juan Antonio Garcia López, José Luís Santos Rubio, José Bixquert Campos, Enrique Gómez Alba....fins a qinze persones. El nom d'algunes d'aquestes persones pot ser que us serà familiar. Això passava el 19 d'abril de 1977.

Perquè eixa és una altra part de la història. Els joves cantants, com els poetes, els escriptors, etc., quasi tots, estàvem compromesos també en la lluita per la democràcia i el restabliment de les llibertats. Militàvem en partits d'esquerra i nacionalistes i com a bons militants que érem, estiguérem en llocs de direcció o en la base, eixíem a fer les accions que tocava.

La cançó, no hi ha dubte, formava part d'aquest compromís per la recuperació de les llibertats. L'escenari era una mena de trona des d'on intentar explicar moltes de les inquietuds que teníem alguns. Si es vol, era també una manera de fer política:

“Ja estem farts de juraments

mai no complits

d'esperances fallides

que de velles s'han podrit.

Que tinc el cap calent

de tant de pensament.

Sempre la mateixa història.

Sense fi, pegar voltes a la nòria.

Endavant company, vull que sigues ben valent Quan arribe el teu moment.”

(Fragment d'Endavant company –o Endavant soldat- segons hi convenia, homenatge a la Revolució dels clavells de Portugal. Lletra de l'autor)

Recorde molt bé els debats per les lletres de les cançons Llavors, algunes de les lletres de les cançons tenien un alt contingut “polític”. Fins i tot a algú li deien que era massa “pamfletari”. Per tant s'havia d'anar en compte en la manera de dir les coses que es volien expressar per no ser massa directe. Qüestió difícil, ja que el públic volia escoltar i cantar paraules com ara “llibertat” i símils relacionats. Per altra banda si s'era massa explícit es corria el risc que les cançons no passaren la censura.

“Si les panxes estan buides...

Poesia.

Si et callen per la por

podràs pegar patades,

encara que no molt fort.

Por, poesia

Si se cap consciència

Et van llevant l'essència...

Por, poesia.”

(Fragment de Poesia, on es jugava amb les possibles connotacions de poesia i policia, de similar pronunciació. Lletra de l'autor)

També hi havia cançons d'amor. Amb tendresa i poesia que intentaven superar els tabús que sobre l'amor i el sexe s'havien encarregat de fomentar l'esglèsia i el sistema. Repressió sexual a la qual els joves anàvem vencent a mesura que anàvem descobrint la vida pel nostre compte, com podíem.

“Com xiquets d'amagatalls

buscàvem els indrets

prohibits pels més grans.

Plens de fred i a mitja llum,

sense saber i mig al tum tum

ens vàrem voler.

De primavera , de primavera sí,

de primavera

Sabíem que el món era d'ells

però per dur la barca al moll

teníem els aparells

i l'estel brillant al nord

que cuida dels vaixells.”

(Fragment de “De primavera”, lletra i música de l'autor)

I la preocupació per les coses quotidianes de la vida, pel pas del temps, per la vida al poble, en aquest cas al meu, Morella, vista pel vell jubilat o “retirat”.

“Ja t'has retirat,

has deixat el mas,

ara uns altres el portaran.

Ja s'ha acabat

de treballar al tint

d'anar als telers,

fer de manobrer.

Per això per tu

ja no passa el temps:

contro, recontro i Sant Vicent”

(Fragment de Contro, recontro i Sant Vicent, expressions del joc de cartes de la botifarra, propi, entre altres comarques, de la dels Ports. Lletra de l'autor)

Per suposat, encara que està implícit en aquestes reflexions, es feia una opció clara i evident per cantar en valencià i sols en valencià. Això suposava, d'entrada, deixar d'arribar als grans mitjans de comunicació per tal d'arribar al públic majoritari, que, com ara, escolta els cantants en castellà o en anglès que li posen les ràdios i la televisió pública (abans sols n'hi havia una). En aquells moments això estava agreujat per un règim que no permetia la crítica ni la llibertat d'expressió i, per tant, tots aquests cantants i grups estàvem prohibits, excepció de la feina meritòria d'alguna ràdio que abans he comentat.

Aquestes circumstàncies feien que, tret d'alguns cantants consagrats, com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i algú més, no fóra possible viure de la cançó. Moltes vegades anàvem a actuar a llocs on la “paga” era que et convidaren a sopar perquè els diners, si se'n recollien, era per a tal o qual activitat de l'associació de veïns, del grup cultural, etc. que et contractava. I nosaltres contents de poder ajudar-los i de poder cantar.. A més, hi havia un problema indefugible: s'havia d'optar per professionalitzar-se, estudiar música, cant, etc. com cal, o deixar-ho córrer. I això realment em feia por, per dubtar de la vàlua de mi mateix i per les circumstàncies de l'època. També estudiàvem (o ho féiem veure) o treballàvem. I molts ens cremàrem en l'intent.

La cruïlla en què jo em trobava a finals de 1977 es va desfer a principis de 1978. Havia demanat no sé quantes pròrrogues i havia d'anar a la “mili”. No es lliuraven ni els cantants. Quan hi vaig tornar, al març de 1979, després de quasi un any i tres mesos servint “a la pàtria” en Córdova i en el Castilla 16 (Badajoz) el món i la situació política havia canviat. I la meua vida personal també. Havia conegut a la meua companya i vam tindre un fill meravellós, que avui dóna classes de català en un institut, com ella.

Els companys de la cançó havien acabat la carrera, se l'havien deixada a mitges (com jo) o estaven treballant. Els partits polítics es dividien i desapareixien, però la vida continuava. Havia de continuar. Els meus amics i amigues de la cançó ara són metges, professors, guàrdies forestals, treballadors de banca, de la sanitat, etc. Encara en queda algun que de tant en tant canta, com els d'Al Tall o Lluís Miquel o Paco Muñoz. I el meu amic Rafa Xambó, que ara es diverteix tocant amb La Fusteria.

Jo he acabat fent allò que sempre m'ha agradat i que sempre he fet, però, com diu un amic, ara cobrant, intentant treballar, modestament, per la defensa de l'idioma, per la promoció lingüística, com a tècnic en el Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume. Allí em trobareu els amics de la Colla Rebombori i els qui llegiu aquestes ratlles per al que necessiteu.

En recordar tot allò no puc evitar les comparacions amb els aplecs actuals i les circumstàncies polítiques i socials que vam viure amb les que vivim avui, i com encara quan acabe d'escriure aquestes línies, un 20 de novembre (famós per tantes circumstàncies) amb l'enrenou motivat per demanar l'oficialitat de la llengua a la Unió Europea, molts dels motius pels quals lluitàvem continuen encara vius i sense resoldre's. Quasi trenta anys després!: el país, la llengua, la solidaritat, la pau...Però encara, també, Miquel Gómez i jo vam caminar junts fa uns mesos en la manifestació contra la guerra d'Irak sota la mateixa pancarta, com tants milions de persones arreu del món. Mentre hi haja colles com la Colla Rebombori segur que hi ha motiu per a l'esperança.

Castelló de la Plana, 20 de novembre de 2004

Publicat a la revista de la colla Rebombori per a les festes de la Magdalena de 2005

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Discriminació o qualitat lingüística. El País10/05/2002


Morella nevada. El castell des del prat. Pasqua 2009




Morella nevada. El castell des del prat. Pasqua 2009

Morella nevada. Albereda. Pasqua 2009




Morella nevada. Albereda. Pasqua 2009

Morella nevada. Pla de l'Estudi. Pasqua 2009





Morella nevada. Pla de l'Estudi. Pasqua 2009

La careta de Quico. Octubre de 2005.




La careta de Quico. Octubre de 2005.

Quico quan va arribar a casa. Octubre de 2005.





Quico quan va arribar a casa. Octubre de 2005.