Moustaki

Georges Moustaki

Fa poc comentava amb la meua dona que com quan es mor una persona que vols no és fins que passa un temps que te n'adones del vuit que ha deixat i la ferida comença a fer-te mal. Amb Moustaki (Alexandria, 3 de maig de 1934- Niça 23 de maig de 2013) em passa el mateix. La meua generació va créixer amb Moustaki; jo el vaig descobrir a principis dels 70 i crec que ja no em va abandonar mai. De fet, com  tants d'altres vaig fer un intent de traduir algunes de les seues cançons, que ara no sé on paren, com "Le meteque" i "Le temps de vivre" i algunes altres eren habituals sempre que agafàvem la guitarra, com "Ma solitude" , "Ma liberté" , "Il y avait un jardin"..."Il est trop tard" . Cada títol de cançó era una definició d'un estat d'ànim pel que passàvem.

Eren tota una generació: Brel, Ferré, Brassens, Gréco, Montand, Piaf... per als qui estudiàvem francès a la Universitat de València era un privilegi poder entendre les lletres i fins i tot tocar algunes de les seues cançons, en alguna ocasió a la mateixa classe d'una professora propera a nosaltres que ens animava a fer-ho. La cançó, la chanson, francesa de qui va beure la nova cançó i als qui admiràvem tant.

Brel era el mestre, la seua descripció dels amors, els ports de mariners, el món interior i l'exterior hipòcrita; la fina o no tan fina ironia de Brassens... però Moustaki era la senzillesa, tant de llenguatge com de composició. Amb qui et podies identificar plenament. Ell estava sempre acompanyant-nos en totes les nits d'amor, amb Leonard Cohen, Facundo Cabral, Llach, José Feliciano, Maria Dolores Pradera, Pink Floyd, Serrat...

Ara estic escoltant "Le facteur".

Le jeune facteur est mort
Il n'avait que dix-sept ans

L'amour ne peut plus voyager
Il a perdu son messager

C'est lui qui venait chaque jour
Les bras chargés de tous mes mots d'amour
C'est lui qui portait dans ses mains
La fleur d'amour cueillie dans ton jardin

No és prou, ja ho sé, amb aquestes quatre ratlles per retre-li un homenatge i testimoniar-li la meua admiració, la nostra admiració, perquè Moustaki és un poc de tots, però no volia que passara ni un dia més.