 |
| Bandera |
En 1965 l'ONU va proclamar el dret a la autodeterminació del Poble Sahrauí i va instar Espanya que posara en marxa la seua descolonització. L'any 1974 Espanya va acabar l'elaboració d'un cens per a la celebració d'un referèndum l'any 1975.
En aquests moments es fan més sonores les pressions annexionistes marroquines i mauritanes sobre aquest territori. El 6 de novembre de 1975 Hassan II llançava la Marxa Verda sobre aquests territoris on prop de 350.000 persones amb ajuda de policia i exèrcit van envair part del territori.
El Govern d'Arias Navarro, mitjançant els Acords de Madrid, el 14 de novembre 1975, decidia anar-se'n del que considerava una província, (recordem que Franco mor el 20 de novembre de 1975, per tant, Espanya està en ple període la transició) i deixa l'administració del Sàhara al Marroc i Mauritània.
En eixe procés per deixar l'administració espanyola del Sàhara al Marroc va pesar la por al naixement d'un estat lliure davant de les Canàries, fet que podia ser un "mal exemple" per als habitants de les illes. També eren problemes la falta de treball i d'habitatge per al 80% de la població que havia deixat de ser nòmada i s'havia convertit en urbana.
El 26 febrer de 1976 Espanya abandona definitivament les seues posicions al Sàhara que són ocupades pels marroquins. Un dia després, el 27 de febrer, el Front Polisari proclama la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica. Tres anys abans, en 1973, s'havia format el Congrés Constitutiu del Front per l'Alliberament de Saguia el Hamra i Río de Oro, conegut com a Front Polisari i liderat per El Uali Mustafa Sayed.
Mauritània immersa en problemes interns renuncia a les seues pretensions sobre un tros del Sàhara que és ocupat també pel Marroc.
El Front Polisari, que es declarava socialista, va rebre l'ajuda dels països progressistes de la zona (Argèlia i Líbia), però per la mateixa raó la complicitat dels Estats Units d'Amèrica amb el Marroc i alguns països àrabs van ser determinants per a la Marxa Verda i l'annexió total del territori per part del Marroc.
La diplomàcia i els diversos enviats especials de l'ONU no han trobat la solució definitiva al problema. La darrera proposta, el Pla Baker II pretenia una autonomia descafeïnada per al Sàhara depenent del Marroc i al cap de 5 anys la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.
El problema del cens
Un dels principals problemes per a la solució del problema, independentment que al Marroc li serà molt difícil, per no dir impossible, acceptar la independència del territori, rau en el cens.
En aquest sentit, una documentació essencial per a conèixer el Sàhara Occidental és l'Informe del Secretari General de l'ONU sobre la situació relativa al Sàhara Occidental de 17 de febrer de 2000, distribuïda per Carlos Ruiz Miguel, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Santiago de Compostel·la, en la web d'Um Draiga (Amigos del Pueblo Saharawi en Aragón).
En aquest Informe es descriu que la MINURSO (missió de les Nacions Unides encarregada d'elaborar el cens) va concloure el 30 de desembre de l999, segons el previst, la identificació dels sol·licitants individuals a figurar en el cens (...) Per tant, el nombre de sol·licitants entrevistats des que va començar el procés d'identificació en 1994 ascendeix a un total de 198.469. (...) el nombre de sol·licitants que tenen dret a votar ascendeix a un total de 86.386”.
Marroc reclamava que 79.000 persones més foren incloses com a possibles votants. No obstant això "per a sorpresa i consternació" del Marroc poques persones van ser incloses al cens per la missió de l'ONU.
L'informe del Secretari General de l'ONU especificava:
"33. Si s'ha de jutjar per les dificultats i demores amb què ha ensopegat la MINURSO des d'un començament en el procés d'identificació, inclòs l'establiment dels criteris sobre els requisits que han de reunir els votants, ambdues parts semblen compartir la opinió que la composició de l'electorat predeterminarà el resultat del referèndum. Per tant, en diferents moments una o una altra de les parts s'han negat a cooperar amb els procediments d'identificació de la MINURSO per considerar que tal vegada a la llarga ells podrien inclinar al seu favor la composició de l'electorat. De fet, durant tot el procés d'identificació, la cooperació d'una o una altra de les parts amb la MINURSO ha estat dictada per la seua percepció de com els resultats podrien afavorir a l'altra part.
34. És probable que les mateixes preocupacions bàsiques imbuïsquen també el procés d'apel·lacions. Amb 79.000 apel·lacions ja presentades de la primera part de la llista provisional de votants, la MINURSO encara la perspectiva de rebre fins a 60.000 apel·lacions addicionals de la segona part de la llista abans del venciment del termini el 25 de febrer de 2000. Les posicions respectives de les parts no permeten augurar una ràpida solució de la qüestió de l'admissibilitat de les apel·lacions per a les audiències. En aquestes circumstàncies, ja no resulta vàlid el cronograma previst, com vaig indicar en el meu informe anterior, i la data del referèndum, que ha estat posposada reiterades vegades des de 1991, encara no pot fixar-se amb certesa en aquests moments. "
34. És probable que les mateixes preocupacions bàsiques imbuïsquen també el procés d'apel·lacions. Amb 79.000 apel·lacions ja presentades de la primera part de la llista provisional de votants, la MINURSO encara la perspectiva de rebre fins a 60.000 apel·lacions addicionals de la segona part de la llista abans del venciment del termini el 25 de febrer de 2000. Les posicions respectives de les parts no permeten augurar una ràpida solució de la qüestió de l'admissibilitat de les apel·lacions per a les audiències. En aquestes circumstàncies, ja no resulta vàlid el cronograma previst, com vaig indicar en el meu informe anterior, i la data del referèndum, que ha estat posposada reiterades vegades des de 1991, encara no pot fixar-se amb certesa en aquests moments. "
Ara s'han iniciat unes converses entre el Front Polisari i el Marroc que, d'alguna manera, em recorden a les iniciades, també als EUA, entre palestins i israelians. És una comparació amarga, amb diferències en els processos, però en tots dos casos hi ha dos estats annexionistes que oprimeixen i ofeguen les legítimes aspiracions de Palestina i de la República Àrab Sahrauí Democràtica a ser lliures i a poder decidir el seu futur.
4 comentaris:
Bon article! Ajuda a comprendre millor el que està passant, o el que no està passant, per allà.
A més, el bloqueig informatiu per informar des d'allà és descarat, i sembla ser que impune, amb la complicitat, és clar, del Govern Espanyol. El cas viscut per Àngels Barceló i l'equip de la Cadena Ser és un exemple flagrant de vulneració del dret a la informació:
http://www.cadenaser.com/internacional/articulo/periodistas-ser-trasladados-zona-embarque-aaiun/csrcsrpor/20101112csrcsrint_3/Tes
M.
Bon article! L'única objecció és que dir que Líbia, governada per un sàtrapa que es passeja amb harems de jovenetes, és un país "progressista" queda, com a mínim, curiós...
Hi trobo a faltar una referència a l’”espantada” del fill putatiu del Franco i la marxa enrere davant la marxa verda després de la principesca visita i arenga a les forces espanyoles d’ocupació. Crec que els governants espanyols, Espanya, només tenia por. I també estic convençut que amb el Franco en bon estat, en plena facultats de dictador mal parit, això no hagués anat així.
Encara que per mi, antic Policia forçat en el Sahara ja m’està bé la sortida espanyola, em raca, però, que antics amics (nanos en aquell temps) pateixin avui en dia per culpa de la mala llet i el mal fer dels espanyols.
Però, Matilde, jo prefereixo els catalans no escolaritzats en català que diuen “buenu”, “pues”, “hasta”..., però que són i viuen en català, a aquesta generació que ha estudiat en català però de catalans de debò no en tenen res.
Una abraçada.
|||| SALUT ||||
INDEPENDÈNCIA
Antoni Solà
antonisola@hotmail.com
Votar en blanc o no votar és votar “español”
••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
ACORD POLÍTIC DEL II CONGRÉS CATALANISTA L'ANY 1883
"Cap català no ha d'intervenir en política a través de partits
dirigits des de Madrid"
•••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••••
Sobre l'equiparació d'Algèria i Líbia com a progressistes. Tal vegada hauria d'daver dit "radicals". Em referia a un moment que s'identifica al Marroc com a conservador i aliat del món occidental (inclosos els EUA) i al Front Polisari com a "radical" per l'ajuda prestada per Algèria i Líbia. Estic d'acord amb F.Xavier que són comdemnables les exhibicions de Gadafi amb el seu harem.
Antoni, és veritat que en el resum no hi ha cap referència posterior l'actuació espanyola, una vegada han aixecat el vol. És lamentable i comdemnable la situació en què es van quedar els sahrauís, entre ells els teus amics,que encara pateixen per culpa de l'estat espanyol ara i adès i sota l'opressió dels nous "amos" de facto del territori.
Per cert, M., Àngels Barceló i els altres periodistes ja són a Canàries, expulsalts pel govern del Marroc.
Publica un comentari a l'entrada