La fragilitat del ser

Ahir a la vesprada, com alguns dies, la meua dona i jo anàvem a traure a passejar a Quico, el nostre gosset, i de passada caminar una mica fins a l’ermita de Lledó. El temps ja havia canviat. De la calor intensa i del blau del cel del matí que ens va permetre viure unes hores la bigarrada fira medieval de Mascarell, havíem passat al fred que ens portava el vent del nord i a percebre com a hivernal el capvespre que anava avançant en fer-se de nit. Comentàvem el volum de trànsit tan important, malgrat el mal temps, que procedia de tots els indrets, del nord i de l'oest canalitzat per les rondes de circumval•lació, de la platja o Benicàssim per l’avinguda de Lledó; i si les fulles dels plataners que vorejen el passeig de Lledó omplirien els jardinets o els jardiners tallarien les branques dels arbres abans que caigueren.

En la rotonda on hi ha instal•lada una imatge de la Verge de Lledó i a punt de creuar el pas de zebra cap a Castelló, una senyora major escridassava una furgoneta que no l’havia deixat creuar pel pas de vianants. Després vam passar nosaltres enfilant el passeig cap a la ciutat. Encara no hauríem caminat uns cinquanta metres quan vam sentir un colp sec al darrere: “han atropellat algú” vam pensar.

Després d’uns instants de dubte vam decidir tornar a vore què havia passat. Efectivament, un cotxe s’havia endut per davant dos dones que passaven en aquell moment pel pas de zebra. Les dos estaven esteses a terra, una al costat de la vorera i l’altra al costat de les rodes del cotxe, a uns metres del pas de zebra. Una estava conscient, i sense saber què li havia passat escoltava les indicacions d’una altra dona que li deia que no es moguera. L’altra dona junt al cotxe estava inconscient mentre una dona li feia massatges al cor i un jove li bufava aire pel nas. La persona que conduïa el vehicle, commocionada per l’accident, telefonava a la policia i a emergències. Al cap d’uns deu minuts o un quart d’hora va arribar la policia i una mica després dues ambulàncies per fer-se càrrec de la situació.

Vam tornar a casa impressionats pel que havia passat. Pensàvem que era com una ruleta russa, que a algú li havia de tocar aquella vesprada: primer va passar la senyora major, amb dificultats, després nosaltres i darrere de nosaltres ja va ocórrer l’accident.

Avui he llegit al diari que de les dos dones atropellades, una té diverses fractures però no es tem per la seua vida; l’altra, que tenia ahir la cara blanca, les dents blanques i la mirada perduda, està en mort cerebral.

Independentment de la perillositat de les rotondes i dels passos de vianants, quina enorme fragilitat que tenim, per passar en un instant d’un agradable passeig de conversa amb una amiga al moment final de l’existència!