dijous, 4 de novembre del 2010

Obama

Barack Obama
Vaig seguir amb molta expectació les passades eleccions presidencials nordamericanes i el duel entre Barack Obama i Hillary Clinton (o Rodman, com seria per aquestes terres), suposo que, com molta gent, interessat per saber qui seria el nou emperador/ora de la galàxia. Personalment m’inclinava per Obama i el seu esforç titànic per contrarestar el poder dels mitjans de comunicació i els diners que els empresaris donaven als republicans per a la campanya.

Tot aquell exèrcit de voluntaris que Obama va desplegar en tots els racons dels EUA per enviar missatges per internet, per anar casa per casa recollint el vot i l’esperança dels negres, dels hispans, dels deixats de la mà de déu, per albirar noves polítiques socials, en les relacions internacionals, en tots els ordres de la vida. Molts d'aquells que el van votar il·lusionats l'han abandonat ara en la votació del passat dimarts. Frustació diuen. Perquè no s'ha aconseguit en dos anys el que esperaven o perquè ja no s'aconseguirà en els dos anys que resten?

El dia que va guanyar l’elecció va ser un dia històric. Però molts pensàvem que no tardaria molt a decebre els qui l’havien votat, per la magnitud de l’empresa i per les forces econòmiques adverses que farien tot el possible per impedir-li canviar el país en el context de crisi que es va trobar.

Ara, després d’aquestes eleccions de renovació de la cambra de representants i del senat ens quedem amb un regust amarg, per la contundència del guany republicà en el Congrés. Què ha passat? Per què no accepten els nordamericans la reforma sanitària? No s’han donat encara prou diners a les empreses que són les que han de crear llocs de treball? Amb quina rapidesa s’ha de recuperar l’economia per eixugar el 10% d’atur que tenen allí?

La comparació amb Zapatero és inevitable. Suposo que Zapatero estarà també acollonat a la vista del que li ha passat a Obama. Els dos anys que li queden a Obama per a les eleccions seran de vore. Com diu la ja propera expresindenta del Congrés americà, la senyora Pelosi, ells han fet el que calia però l’atur i la debilitada economia dels EUA els han passat factura. Tot això em sona, més si tenim en compte les enquestes tan desfavorables a Zapatero, que l’economia espanyola està molt més debilitada que l’americana i que l’atur és més del doble que l’americà. Les previsions per al PSOE són, doncs, negres. Queda un any i mig per a les eleccions. Sabrà o podrà Zapatero adreçar el rumb? Quin paper li correspondrà a l'esquerra en aquest dos anys?

En girar el cantó estan esperant els taurons desmantelladors de l'estat de benestar: Cameron, Sarkozy, Rajoy...

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Obama fa el que li deixen fer. Des d'un principi s'ha vist arrossegat per les demandes del mercat i dels banquers, i a més, aquests no el volen ni en pintura. Serà una presidència tràgica, ja que amb polítiques socials no reactivarà l'economia capitalista del país, però tampoc s'atrevirà a fer res que puga canviar substancialment el sistema... I els republicans liberals saben molt bé què fer... ara ajudats pel Tea Party.

I això de què Obama va rebre pocs diners per a la campanya que el va coronar com a President és una broma, no?
http://www.lanacion.com.py/gabriel-zinny/64-190777.htm
http://edant.clarin.com/diario/2008/02/08/elmundo/i-02101.htm

Obama ha arribat a dalt de tot recolzat per molta gent que creia en ell, en l'esperança que hi representava, però també el recolzaven els poders que marquen que no poden canviar-se les regles del joc.

El repte per la sanitat pública (i això és molt dir per al que proposa Obama...) deixarà veure quin és el marge real per a polítiques socials d'esquerra.

Ja veurem com van els propers dos anys...

Només li queda ja desmelenar-se, lluitar i, si de cas, "morir amb les botes posades", o assumir la seva derrota i pactar amb els republicans.

Crec que farà el segon...

Mati.

Maties Segura Sabater ha dit...

Tens molta raó en el que dius. És veritat el que comentes sobre els suporters a la campanya presidencial d'Obama. També es va recolzar molt en les petites donacions anònimes de milers de ciutadans.

De tota manera, els EUA deu ser un país molt especial. Abans feia referència a unes declaracions de Pelosi. Però en les mateixes declaracions, a la pregunta de què faria ara que abandona la presidència del Congrés, ella responia que consultar el seu caucus, el partit, la família i...resar.

No m'imagine als socialistes espanyols (tret de Bono) i menys els d'esquerra, consultant amb el Nostre Senyor el seu futur.

En fi...Ara també he vist la notícia que segons Forbes ja no és l'home més poderós del món, aquest honor li correspon a Hu Yintao (el president xinès).