Lluís Llach i Eliseu Climent a la Universitat de Castelló

La setmana passada, divendres concretament, van venir Lluís Llach i Eliseu Climent a La Universitat Jaume I de Castelló. Laia Climent, professora a l'UJI i filla d'Eliseu, va aprofitar la seua influència perquè dos "iàies" , segons diu Llach, recordaren vells temps al ritme de les preguntes que els estudiants de Magisteri de la classe de Laia els anaven fent.  Així, van preguntar a Llach perquè va deixar d'actuar, com es va gestar "Campanades a mort" o com va fer la seua primera cançó.

Eliseu va recordar temps de la dictadura, d'associacions d'estudiants demòcrates, o de com va conèixer Jordi Pujol en temps de la clandestinitat, per exemple. També ens va contar que Llach li va regalar a Joan Fuster els drets d'autor del llibre que va editar Eliseu "Poemes i cançons". O l'actuació de Llach a la plaça de bous de Castelló, amb la banda municipal i el potent discurs final de Fuster  ("Ara o mai") en l'homenatge a Sanchis Guarner i a les Normes de Castelló.

No hi ha cap mena de dubte que Llach em va influir en una època en la qual intentava fer cançons. I les seues cançons són de les primeres que em vénen a la guitarra quan intento agafar-la. Com Serrat, Raimon, Moustaki o Cohen. 

Llach explicava que sentia que s'havia de retirar, que no volia arrossegar-se pels escenaris sols amb l'ofici de cantar i sense renovar-se. Que preferia retirar-se abans que li faltara la creativitat i que li fallara la veu. Que volia gaudir també plenament d'aquesta tercera edat que ara comença, adonant-se perfectament de tot el que li passa al seu voltant, sense la sensació pressionant i constant dels viatges i de les actuacions. Està en el seu dret. Nosaltres ens haurem de conformar a recordar actuacions com aquelles del "Pont de mar blava" a la plaça de l'Ajuntament o al Teatre Principal de Castelló.

L'acte va acabar amb una petitat sorpresa: amb l'auditori corejant "L'estaca" entonada per dos joves estudiants.