I s'ho han cregut els mateixos treballadors que voldrien veure a les càmeres crematòries de Mauthausen els metges, professors, bombers, netejadors, administratius, tècnics, etc. que cobrem de la caixa pública. I sobretot que no tinguérem l'ocupació fixa. Que patírem, com pateixen els 4 milions i mig d'aturats. Perquè alguna culpa devem tindre, segur, que tot vaja tan malament.
No els importava que ens apujaren enguany el 0,3% quan s'apujava la mitjana de convenis entre l'1 i el 2% i que l'any que ve no ens apujaren res, i que ho fiàrem tot al possible augment de l'IPC i a la compensació el 2012.
No els importava quan el Govern deia que sols reposarien a 1 de cada 10 empleats públics que es jubilaren.
Ara tampoc els importa que a ma casa, per exemple, deixem d'entrar entre la meua dona i jo uns 7.000 euros, entre enguany i l'any que ve. Pitjor estan els aturats!
No els importa. És natural. Ara estan contents. Vorem si estan contents quan la patronal diga que els rebaixa el sou ("preneu exemple del que fa al govern") i quan s'abareteix l'acomiadament i les compensacions per eixe acomiadament. Quina reforma laboral ens espera? Segur que no serà per millorar les conquestes socials.
Tots formem part de la mateixa classe treballadora. I oblidar-ho és el pitjor que ens pot passar. Zapatero s'ha mogut a les ordres dels mercats financers i especulatius i ha fet la feina bruta a la dreta hipòcrita del PP que ara es reclama "el partido de los trabajadores", quin sarcasme!
Segur que protestaré contra aquesta retallada el dijous, dia 20 de maig, a les 18 hores, a la plaça de Maria Agustina de Castelló, davant de la Subdelegació del Govern, i faré vaga el dia 8 de juny, com la faran els meus companys de totes les administracions públiques, per la dignitat dels empleats públics.
8 comentaris:
Ben dit ;)
Diuen que estem vivint moments de canvi i que encara no se sap cap on anem... però sí s'han confirmat les tesis que diuen que anem cap a una pèrdua de sobirania dels Estats, cap a un nou govern mundial controlat per "superestats", com la Unió Europea, la qual amb el FMI, el Banc Central i els rumors dels parquets de les borses mundials, són els que dicten que ha de fer o deixar de fer un Estat. És a dir, una pèrdua de democràcia, sobirania, legitimitat i poder d'acció política.
Per altra banda, l'Estat-nació també sembla que està vivint els seus últims dies tal i com el coneixíem fins ara. La situació d'ingovernabilitat en Bèlgica ens alerta sobre aquesta possibilitat. A Catalunya s'avança en el dret a decidir i es consoliden els mecanismes de consultes populars i referèndums. Al País Basc sembla més proper que mai un horitzó polític sense el factor de distorsió ETA, tan utilitzat per uns i per altres. És a dir, que poc a poc, els Estats també s'estan trencant per dintre, almenys en la relació preestablerta que tracten de fixar la uniformització dels Estats.
Entremig, navegant entre dues aigües, queden les promeses incomplides de l'Estat Social de Benestar i de l'Estat de Dret...
És precís que els joves, i els no tan joves, entenguin que la història i la democràcia no és quelcom que ens donaran, sinó quelcom que s'ha guanyar, és clar, modificant des de dins, per fora i pels marques, les actuals regles del joc. Joc en què sempre guanyen uns, els mateixos, i sempre perden uns altres, els mateixos. I ja portem molta estona amb la mateixa història...
Mati.
Ho has expressat perfectament, el que no sé si eixos canvis es produiran amb la rapidesa que alguns voldríem. De vegades les xarxes socials i moviments que hi ha a les grans ciutats es queden ahí i no són percebuts per la resta de ciutadans. En aquests moments sí que crec que hi ha un descrèdit dels partits tradicionals, que no porta cap a noves formes d'entendre la participació sinó cap al passotisme i el desencís.
Tens tota la raó del món. "Queda bé", davant de la societat, rebaixar els privilegis del funcionariat. També pense que els sindicats no tenen una resposta bastant contundent: una vaga general d'un dia, i prou. I damunt et descompten la part del sou. Crec que haurien de proposar mesures més contundents: si ens redueixen el 5%, treballarem un 5% menys del temps: desobediència civil. Ah, però no és possible: ja no hi ha classes, la lluita de classes, ara, és entre els mateixos treballadors. Mentre, el capital riu.
Joan
Estem tots al "mateix sac", funcionaris i treballadors del sector privat, però només recordar que als des sector privat ja fa temps que ens han baixat els sous i les indemnitzacions, utilitzant totes les armes "quasi legals" de les que ja disposen els empresaris sense necessitat d´aprovar una reforma laboral. El sector públic només reaccioneu quan vos toque a vosaltres, no parleu de falta de solidaritat ni us cregueu més víctimes que la resta de treballadors: en aquesta bojeria que estem vivint, no dubteu que el sector privat som sempre els que surtim pijor parats, i els funcionaris no sou intocables, som tots iguals: treballadors i treballadores que ara pagarem entre tots les culpes dels "altres".
Hola amic/amiga,
Estic d'acord amb tu, estem tots (els treballadors) al "mateix sac" i uns altres se n'aprofiten. Això caldria explicar-ho a alguns que veuen als empleats públics d'una altra manera.
És veritat també que un es rasca quan li pica, i ara pica bastant.
En principi he de dir que no estic d'acord en la mesura del retall de sou, però açó no es prou per a que no puga donar el meu suport, com explique més endavant.
Anònim diu _ El sector públic només reaccioneu quan vos toque a vosaltres, no parleu de falta de solidaritat ni us cregueu més víctimes que la resta de treballadors_
Estic d'acord en tot lo que Anònim ha dit, perque tinc amics funcionaris, i només fan que enviar e-mails per a queixar-se, quan el meu home i jo no els haviem dit res encara. No se donen compte de que no ens fan cap llàstima i l'únic que aconsegueixen es fer-nos mes mal a nosaltres, moltes vegades pasem nits sense dormir, jo ja no cobre ni ajuda, el meu home 800 euros que ja no els cobrará tampoc l'any que bé, una xiqueta a punt de naixer, gràcies a que tenim els pares(encara per açó som més privilegiats que altres que no tenen als seus pares i cap ajuda), pq si no fora per els nostres pares, la xiqueta dormiria en caixes de cartó(i no es una exageració)es la pura realitat, pq dels 800 euros paguem hipoteca, gastos, menjar i gasolina(ja que els meus pares viuen altre poble) No eixim de casa, per no gastar, i els nostres amics funcionaris, ens han dit (mes o menys) que tenim poca vergonya de no recolzar-los, un ens va dir, parlarem del tema sopant algún día, no s'ha donat compte encara que nosaltres no podem anar a sopar, ni a dinar, si no ens conviden ells. No puc recolzar-los ja que durant molt de temps ens han estat dien "no pasa nada, vosotros tranquilos, no os quejeis que ya se os arreglará la situación" i ara es queixen ells tenin treball? Que damunt no el pedran mai. No em sembla que els funcionaris i els treballadors privats estiguen igual. I ho torne a dir, no estic d'acord en la mesura de retall del sou, pero tampoc puc recolzar açó, quan al meu home, el Sindicat(al que esta afiliat) li va donar l'esquena en el Juí contra la Empresa. I crec que com nosaltres n'hi han molts casos(i pitjors encara).
Hui en dia qualsevol que estiga treballant (sector públic o privat) es un privilegiat. Si damunt saps que no te tenen que despedir, em direu que no es un gran privilegi.
En resum: no estic d'acord en els retalls, però menys encara en que ara que als funcionaris els toca tinguem que anar tots a queixar-nos per ells, quan davant les empreses durant dos anys, treballadors amb les pancartes han estat reivindicant els seus diners i drets,i cap funcionari, i sobretot els Sindicats(que es la seua feina) no els han recolzat.
I en tot açó tinc que dir que estem estudiant oposicions, pq vos torne a dir que des de el meu punt de vista un funcionari té privilegis que una dona de 33 anys (encara que licenciada) no tindrà mai a la empresa privada(si no es que te bons contactes)
Tant de bó algun dia puga ser funcionaria jo també, ja que es l'unica eixida que veig al meu currículum.
Hola amiga Anònim II,
Davant de la situació que descrius sobren totes les paraules. I el que menys et calen són sermons,o "paños calientes", sinó treball. Entenc que no és menys veritat que tant els treballadors del sector públic com els de l'empresa privada som tots treballadors.
En situació diferent estan els treballadors públics, és veritat. I, personalment, no tindria cap inconvenient que el nostre treball no fóra fix. "Això ho dius ara que ets fix", em podries dir. Sí, i seguiríem parlant...
O, dit a l'inrevés, tant de bo tots els treballs foren fixos!
El problema no hauria d'estar entre treballadors públics o privats sinó entre treballadors, (en general) i els empresaris (siguen públics o privats). Tot i que de vegades, en aquest món globalitzat, se'ns faça difícil saber on estan ells i on estem nosaltres. Però que no ens confonguen.
Ah! i que trobeu prompte feina!
Ben cordialment,
Hola a tothom, molt interessants les vostres reflexions, de veres. No trencaré una llança ací a favor de la petita i mitjana empresa perquè no cal, pateixen el desgavell i la desregulació del món financer global o mundial com vulgueu, que ha fet que molts països hagen hagut d'injectar xifres astronòmiques perquè no s'afonen certes multinacionals, bancs, assegurances... Clar, eixes injeccions no són gratuïtes, suposen un endeutament i un dèficit (són coses diferents que algun economista pot aclarir) que, a la llarga, algú ha de pagar. I, curiosament, al final tots els treballadors i petits/mitjans empresaris, públics o privats, som el punt de mira d'aquells a qui "hem salvat". Em sap molt greu la situació d'Anònim II, i la d'amics meus a qui se'ls acaba l'atur en 2 mesos. Açò millorarà, ha de millorar, molts ànims a tots. Que no aconseguisquen que els treballadors/es ens enfrontem. Ara, més que mai, hem de fer-nos sentir contra els que ens han dut a aquesta situació.
Publica un comentari a l'entrada