Obama

Barack Obama

Vaig seguir amb molta expectació les passades eleccions presidencials nordamericanes i el duel entre Barack Obama i Hillary Clinton (o Rodman, com seria per aquestes terres), suposo que, com molta gent, interessat per saber qui seria el nou emperador/ora de la galàxia. Personalment m’inclinava per Obama i el seu esforç titànic per contrarestar el poder dels mitjans de comunicació i els diners que els empresaris donaven als republicans per a la campanya.

Tot aquell exèrcit de voluntaris que Obama va desplegar en tots els racons dels EUA per enviar missatges per internet, per anar casa per casa recollint el vot i l’esperança dels negres, dels hispans, dels deixats de la mà de déu, per albirar noves polítiques socials, en les relacions internacionals, en tots els ordres de la vida. Molts d'aquells que el van votar il·lusionats l'han abandonat ara en la votació del passat dimarts. Frustació diuen. Perquè no s'ha aconseguit en dos anys el que esperaven o perquè ja no s'aconseguirà en els dos anys que resten?

El dia que va guanyar l’elecció va ser un dia històric. Però molts pensàvem que no tardaria molt a decebre els qui l’havien votat, per la magnitud de l’empresa i per les forces econòmiques adverses que farien tot el possible per impedir-li canviar el país en el context de crisi que es va trobar.

Ara, després d’aquestes eleccions de renovació de la cambra de representants i del senat ens quedem amb un regust amarg, per la contundència del guany republicà en el Congrés. Què ha passat? Per què no accepten els nordamericans la reforma sanitària? No s’han donat encara prou diners a les empreses que són les que han de crear llocs de treball? Amb quina rapidesa s’ha de recuperar l’economia per eixugar el 10% d’atur que tenen allí?

La comparació amb Zapatero és inevitable. Suposo que Zapatero estarà també acollonat a la vista del que li ha passat a Obama. Els dos anys que li queden a Obama per a les eleccions seran de vore. Com diu la ja propera expresindenta del Congrés americà, la senyora Pelosi, ells han fet el que calia però l’atur i la debilitada economia dels EUA els han passat factura. Tot això em sona, més si tenim en compte les enquestes tan desfavorables a Zapatero, que l’economia espanyola està molt més debilitada que l’americana i que l’atur és més del doble que l’americà. Les previsions per al PSOE són, doncs, negres. Queda un any i mig per a les eleccions. Sabrà o podrà Zapatero adreçar el rumb? Quin paper li correspondrà a l'esquerra en aquest dos anys?

En girar el cantó estan esperant els taurons desmantelladors de l'estat de benestar: Cameron, Sarkozy, Rajoy...